Hanns Eisler

De Viquipèdia

Bust d'Eisler de Fritz Cremer en el Hall de l'Escola Superior de Música de Berlín

Hanns Eisler (Leipzig, 6 de juliol de 1898 - 6 de setembre de 1962) va ser un compositor alemany i després austríac. Va pertànyer en un inici a la Segona Escola de Viena, encara que després es va sumar (molt lliurement) als postulats del realisme socialista, vinculat a la Nova Objectivitat.

[edita] Biografia

[edita] Primers anys

Eisler va nàixer a Leipzig on son pare jueu, Rudolf Eisler, era professor de filosofia. L'any 1901 la família va viatjar a Viena. Durant la Primera Guerra Mundial va servir com a soldat de línia de front en l'armada del Imperi Austro-hongarès i va ser ferit diverses vegades en combat. En tornar a Viena després de la derrota d'Àustria, va estudiar des del 1919 fins el 1923 amb Arnold Schönberg, i va passar a formar part de la Segona Escola de Viena. Eisler va ser el primer dels deixebles de Schönberg a compondre amb la tècnica dodecafònica.

[edita] Trobada amb Brecht

L'any 1925 Eisler es va mudar a Berlín - llavors un lloc d'intensa experimentació en la música, teatre, cine, art i política . Ací es va identificar amb el Partit Comunista Alemany si bé mai s'hi va afiliar. La seua música es va tornar intensament orientada a temes polítics i, malgrat la desaprovació de Schönberg, més "popular" en estil amb influències del jazz i el cabaret. Es va sumar al realisme socialista que es predicava en la Unió Soviètica però molt lliurement, sense el dogmatisme que hi regnava a Rússia. Aquesta fugida de l'expressionisme s'inscriu en el moviment de la Nova Objectivitat. Al mateix temps, va treballar estretament amb Bertolt Brecht, la conversió del qual al marxisme va succeir gairebé en la mateixa època. La col·laboració entre els dos artistes va durar durant la resta de la vida de Brecht. Eisler va escriure la música per a diverses de les produccions teatrals de Brecht, incloent-hi Die Massname (1930), Die Mutter (La Mare, sobre una novel·la de Màxim Gorki -1931) i Schweyk im Zweiten Weltkrieg (1944). També van col·laborar en les cançons protesta que van jugar un important paper en l'agitació política de la República de Weimar a inicis dels anys 1930. La seua Cançó de la Solidaritat es va convertir en un popular himne militant cantat en les protestes en els carrers i reunions públiques arreu d'Europa, i la seua Balada del Paràgraf 218 va ser la primera cançó que protestava contra les lleis en contra de l'avortament. Les cançons de Brecht-Eisler d'aquest període tendien a mirar la vida des de "baix" - de la perspectiva de les prostitutes, estafadors, aturats i del proletariat pobre.

[edita] Exili

Després de 1933, la música d'Eisler i la poesia de Brecht van ser censurades pel Partit Nazi. Ambdós artistes van passar a la generació d'exiliats antinazis que van buscar refugi als Estats Units d'Amèrica. A Nova York, Eisler va ensenyar composició en la New School i va escriure música experimental de cambra i per a documentals. Al traslladar-se poc després a Los Angeles, va compondre música cinematogràfica per a Hollywood, dues dels quals —Hangmen Also Die i None but the Lonely Heart — van ser nominades l'Oscar. L'any 1947 va escriure el llibre Composing for the Films (Compondre per al cine) amb Theodor Adorno. Però en diverses composicions de música de cambra i corals d'aquest període, Eisler va tornar al dodecafonisme que havia abandonat en Berlín. Els seus Fourteen Ways of Describing the Rain (14 maneres de descriure la pluja) — Compost per al 70 aniversari d'Arnold Schönberg es considera una obra mestra del gènere.

Les dues obres més notables d'Eisler en els anys 30 i 40 van ser la monumental Deutsche Sinfonie (Simfonia Alemanya de 1935-1957) — Una simfonia coral en onze moviments basats en poemes de Brecht i Ignazio Silone — i un cicle de cançons (lieder) publicat amb el títol de Hollywood Songbook (1938-1943). Amb poemes de Brecht, Eduard Mörike, Hölderlin i Goethe, la reputació d'Eisler com un dels compositors més importants de lieder alemanys es va consolidar.

Tomba d'Hanns Eisler en el Cementeri Dorotheenstädt de Berlín.

[edita] Deportació i tornada a Alemanya

La prometedora carrera d'Eisler en els Estats Units va ser interrompuda per la Guerra Freda. Ell va ser un dels primers artistes col·locats en La Llista Negra de Hollywood pels caps d'estudis cinematogràfics. En dos interrogatoris del Comité de la Casa Blanca per a Activitats Antiamericanes, el compositor va ser acusat de ser "el Karl Marx de la música" i l'agent cap soviètic a Hollywood. Els defensors d'Eisler - entre els que estaven el seu amic Charlie Chaplin i els compositors Igor Stravinski, Aaron Copland i Leonard Bernstein — van organitzar concerts benèfics per a ajuntar fons per a la seua defensa, però va ser deportat el 1948. La cançó de Woodie Guthrie Eisler on the Go - que no va poder ser gravada i va ser posteriorment adaptada per Billy Bragg & Wilco en l'àlbum Mermaid Avenue - és una protesta contra aquest fet.

Eisler va tornar a Alemanya i es va establir a Berlín Est. Ací va compondre l' himne nacional de la República Democràtica Alemanya (Auferstanden aus Ruinen), un cicle de cançons a l'estil del cabaret amb poemes satírics de Kurt Tucholsky i música incidental per a teatre, cine i televisió. El seu projecte més ambiciós del període, una òpera moderna sobre el tema de Faust, va ser atacat pels censors comunistes i no va ser acabada. Irònicament, menys de cinc anys després de la seua deportació dels Estats Units a causa del seu obert suport al comunisme, Eisler va ser novament forçat a testificar en audiències on la seua lleialtat política va ser qüestionada. Si bé va continuar component i ensenyant en el conservatori de Berlín Est, la distància entre Eisler i els funcionaris culturals de l'Alemanya de l'Est va anar engrandint-se en l'última dècada de la seua vida. Eisler mai no es va recuperar completament de la mort de Brecht l'any 1956 i els seus anys restants va caure en una profunda depressió i la seua salut es va anar deteriorant. Va morir a Berlín Est i està soterrat prop de Brecht en el cementeri Dorotheenstadt.