Aiora

Aiora és un municipi del País Valencià i capital de la comarca de la Vall de Cofrents, la qual s'estén al voltant del seu castell que se situa sobre un turó a 64 m d'altitud. És el segon municipi més extens del País Valencià (després de Requena) i la seua orografia és molt muntanyosa, hi ha La Palomera, 1.260 m i cim culminant de la comarca; La Hunde, una de les més importants reserves naturals de la nostra terra, amb gran riquesa faunística i vegetal.

[edita] Història i origens

La seua història s'emmarca en una dualitat complexa: a la seua oscil·lació geogràfica i política entre el Regne de Castella i el de València, cal afegir-li la seua vinculació religiosa (arxiprestat) a la diòcesi de Cartagena primer (des del 1266), a la d'Oriola després (des del 1.564) i recentment a la de València (1954); entre una vila de la Corona i un lloc de senyoriu; entre una economia eminentment agrària i una altra de ramadera (apicultura) i comercial en funció de la seua situació fronterera; entre una població de majoria cristiana amb existència fins el s. XVII d'una moreria al seu casc urbà i nuclis exclusivament mudèjars al seu voltant; i amb coexistència d'una petita noblesa, artesanat i professions mitjanes juntament amb les classes populars.

S'hi han trobat importants jaciments prehistòrics, com ara, les Coves de la Tortosilla (12000-6000 aC); l'abric del Sordo (9000-6000 a d C), ambdues amb importants pintures rupestres, i, sobre tot, el Castellar de Meca (avui en mans privades) amb ruïnes de la major metròpoli ibèrica de les nostres terres, i una ciutat tallada en la roca a 1.100 m. d'altitud; tot el conjunt és monument històric. També hi restes de l'ocupació romana en La Hunde i San Benito.

Musulmana, fou conquistada per Jaume I i, pel Tractat d'Almizra, donada a poblar als castellans l'any 1244. En 1281, pel tractat de Campillo, signat entre Pere III d'Aragó i Alfons X, el Savi, de Castellà, roman definitivament integrada en el Regne de València, conservant la parla castellana dels seus inicials pobladors. El 1271 Alfons X li concedeix les franqueses del fur de Conca, primera carta pobla. El 1272 assoleix el títol de vila. El 1290 abasta el dret de celebrar mercat i el 1315 el de fira. El 1336 signa carta pobla als mudèjars d'aquesta població. El 1328 passa per donació d'Alfons IV a sa muller Elionor i després al seu almirall Bernat de Sarrià, per a revertir més endavant a la Corona. El 1364 Pere IV li la concedia al duc de Gandia. El 1422, la mort sens successió del duc feia que tornara a passar a la Corona. El 1429 Alfons V la lliurava al futur Joan II, qui el 1431 la donarà a Didac Gómez de Sandoval, comte de Castro i Dénia. El 1452 la posseïa per dot sa muller, Isabel Lladró, de la qual darrere diverses vicissituds passarà el 1491 per renda a Roderic de Mendoza, marquès de Zenete, fill del cardenal, família que ostentarà el senyoriu fins el segle XIX. Sa filla, Mencia de Mendoza, dona de gran influència en el renaixement valencià, va donar empenta a la ciutat i al seu castell fins la seua mort sense descendència, en què va heretar-la sa germana Maria, esposa de Didac Hurtado de Mendoza. Amb el fil d'ambdòs la vila entra en el ducat de l'Infantado on roman fins el segle XIX. Desprès de l'expulsió dels moriscos el cabdill Turigi es proclamà rei d'Aiora i la vall es converteix en reducte dels rebels. L'aventura de Turigi acabà amb la desfeta de la sublevació morisca i seua execució a València. El seu castell jugà un important paper en la trista batalla d'Almansa, sent l'únic nucli de resistència dels partidaris de l'arxiduc; la qual cosa va portar-li greus perjudicis econòmics amb la victòria i represàlies del Borbó. També hagué de sofrir la invasió napoleònica i, anys després, les incursions carlines, que cremaren el registre civil.

[edita] Economia

Econòmicament predomina l'agricultura de secà amb conreu de cereals, raïm, olivera, pomeres i ametlers. Junt a una ramaderia en retrocés, hi ha un important centre d'apicultura i alguns tallers tèxtils, on es manufacturen mantes de llana i espardenyes d'espart, i fins i tot explotacions de tipus forestal. La seua industrialització sempre ha estat feble i només es crearen alguns llocs de treball i empreses amb la central nuclear de Cofrents, la construcció de la qual va ser fortament contestada per la societat civil valenciana.

[edita] Llocs d'interés

Hi hagué convents de dominics i franciscans (s XVI) fins l'exclaustració. Es conserva la moreria i la jueria. Els seus monuments més importants són:

Església de Santa Maria (1628), renaixentista.
Esglèsia de l'Assumpció (1528-1628) Renaixentista. Monumental façana herreriana. Pintures de Yáñez de la Almedina i de Vicente López.
Convent de Sant Francesc. Actual Casa de la Cultura.Construïda en 1573 i reedificada en 1778
Creu de Sant Anton. Creu de terme del s XVI.
La Llotja, de 1892.
El carrer de la marquesa de Zenete.
El castell. Actualment en ruïnes. Es pot apreciar la façana principal i la torre de l'homenatge.
Diverses ermites,com ara la de Sant Anton, Sant Blai, Sant Josep, Santa Llúcia, Verge del Rosari i la del Sant Àngel.
Museu Arqueològic.

[edita] Gastronomia

La gastronomia aiorera és molt rica; hi destacarem: l'ajetao, un guisat fet de creïlles i all; la gachamiga amb fetge i per damunt de tots tenen fama els gaspatxos. Bons embotits artesanals i dolços fets amb mel, tan abundant en la zona; especialment l'aiguamel feta amb carabassa cuita en almívar de mel.

[edita] Festes

Les festes patronals són cap al 15 d'agost dedicades a la Verge de l'Assumpció.

Les carnestoltes estan abastant darrerament alguna importància.

[edita] Altres dades

La denominació oficial de la vila és Ayora. Els seus moradors – 5.513 en 2005-- responen al gentilici d'ayorinos –aiorers en valencià—es reparteixen pels nuclis de població d'Aiora, Casas de Madrona, San Benito i La Vega. En el cens de 2.001 el 8,31% declararen saber parlar valencià. El govern municipal –2003—es compon de 13 regidors: 6 del PP (alcalde), 6 del PSPV i 1 d'EU.

Entre llurs fills destaca Jaume Pérez, bisbe auxiliar de València, que inspirà Luter amb la seua obra sobre els Salms.

L'any 1979 es va declarar un dels més paorosos incendis que s'hi recorden i que va consumir gran part de la massa forestal del terme. Hi ha els ports del Buitre (1.084 m.) i el d'Hunde (1.042 m.). Menció especial mereix el Castellar de Meca, del que ja hem parlat abans. Un dels poblats ibèrics més importants de l'estat espanyol. S'hi troba en la serra del Mugrón i ja el camí d'accés que s'ha de fer obligatòriament a peu impressiona per estar tallat en la roca, hi ha aljubs, escales tallades en la pedra, restes ceràmiques i camins de rodes, un dels exemples millor conservats de vies preromanes. Encara s'hi veuen part de les muralles que el voltava. Es creu que serien els romans els que acabaren amb ell.