Tabriz
De Viquipèdia
Tabriz es una ciutat del nord-oest d'Iran, capital del Azerbaijan iranià. Te una població d'uns dos milions d'habitants i esta a la riba del Adji Shai (Talkheh), a la zona de les colines de Sahand a 1.400 metres sobre el nivell del mar. Es la quarta ciutat d'Iran, i es un centre comercial, industrial, i nus de transports.
Tabriz es esmentada anteriorment com a Tauris. Per la seva història abans de l'època seljúcida vegeu Tauris.
Dominada pels seljúcides, durant la guerra civil entre Muhammad i Berkyaruk, el 1101 va ser dominada per el darrer que s'hi va retirar, però a la pau del 1104 fou donada a Muhammad que hi va instal·lar como a wazir a Sad al-Mulk, però poc temps després va passar a Sukman al-Kutbi, de la dinastia dels Shah-Armin d'Akhlat (1100-1207) que la dominava vers el 1111 o 1112, però va tornar als seljúcides d'Irak. El sultà Mahmud i va residir el 1120, quant la ciutat era amenaçada pels georgians, i el govern local l'exercia l'atabek Kun Toghrul que va morir el 1121. L'emir de Maragha Ak Sunkur, de la dinastia Ahmadilida la va demanar a Toghrul, germà del sultà, però no la va obtenir. Mahmud va nomenar governador al amir djuyush de Mosul però va ser assassinat a les portes de la ciutat el 1122. Al morir Mahmud el 1131 va ser ocupada per son germà Masud que hi va ser assetjat pel fill de Mahmud, Dawud, que la va ocupar i la va convertir en la capital (1132-1139) d'un domini que abraçava Azerbaidjan, Arran i Armènia. El 1139 l'esclau de Dawud, Kara Sunkur, va governar Azerbaidjan i Arran però va traslladar la capital a Ardabil. A la seva mort el 1140 el va succeir l'amir Djalul al-Tughruli (Shawli) però ràpidament Tabriz i l'Azerbaidjan van passar a Ildegiz, de la dinastia d'atabeks Idegizides i Tabriz fou llavors governada altre cop pels Ahmadilides de Maragha fins el 1175 en que la va ocupar Pahlawan ben Ildegiz quant la governava Kakr al-Din, net d'Ak Sunkur. Pahlawan la va donar en feu a son germà Kizil Arslan que en va devenir atabek (1186-1191).
El 1205 o 1206 l'emir Kara Sunkur Ala al-Din dels Ahmadilides es va aliar al atabek d'Irbil i va atacar Tabriz on governava Abu Bakr, successor de Kizil Arslan. L'atac va fracassar i els ahmadilides van perdre Maragha. El 1220 o potser el 1221 es van presentar els mongols davant la ciutat els mongols, quant era governada per l'atabek ildegizida Ozbeg ben Pahlawan, que va comprar la seva retirada, però van tornar el 1222 i l'atabek va fugir a Nakhichevan, però la resistència fou organitzada per Shams al-Din al-Tughrai i finalment els mongols es van retirar després d'obtenir un fort tribut. Ozbeg va tornar però el 1224 els mongols van tornar a arribar a la ciutat i van reclamar l'entrega dels khwarizmshahs refugiats a la ciutat, que foren ràpidament lliurats. El Khwarizmshah Djalal al-Din, que era a Maragha, es va presentar a la ciutat i hi va entrar el 15 de juliol de 1225, mentre Ozbeg va tornar a fugir. Djalal al-Din va organitzar des allí una expedició a Tbilisi i va derrotar als turcmans a la tribu Aywa (Al-Aywaiyya) que es dedicaven al pillatge per la regió. Djalal es va casar amb la dona d'Ozbeg i va conservar Tabriz sis anys.
El 1230 el cap turcman dels Kushyalwa, assentats a Ruyindiz, prop de Maragha, va assolar la regió de Tabriz. El 1231 Djalal al-Din va evacuar la regió que immediatament va ser ocupada pels mongols i van entrar a Tabriz sense lluita. El cap (malik) dels mongols, Djurmaghunnoyin, va establir un tribut anual i va confiar el govern a una junta de notables. Un temps després Tabriz va quedar dins el govern d'Arran i Azerbaidjan encomanat al malik Sadr al-Din, un persa al servei dels mongols.
Després d'ocupar Bagdad el khan Hulagu va anar a Tabriz i va fixar la seva residencia a Maragha, però després de ser derrotat pel seu rival Berke el 1263, va establir-se a Tabriz on els mercaders originaris del Kipxak (el feu de Berke) foren massacrats. El 1264, en el repartiment de feus, Hulagu va confirmar Tabriz i l'Azerbaidjan a Sadr al-Din. Sota el khan Abaka va esdevenir capital oficial del khanat, rang que va conservar fins al adveniment d'Uldjeytu (1305). El 1289 amb el khan Arghun, el ministre jueu Said al-Dawla va encarregar el govern de Tabriz a son cosí Abu Mansur. El 1294 es va produir una revolta degut a la introducció dels assignats (čao). El 1294 el khan Ghazan va arribar a Tabriz i es va establir a un palau construït uns anys abans per Arghun al barri de Sham, al oest de Tabriz. Ghazan i va fer moltes construccions, especialment un mausoleu que va ser el mes alt del mon musulmà, una mesquita, una madrassa shafita i una hanefita, un hospici per els sayyids, un hospital, un observatori, una biblioteca, un arxiu, oficines administratives , una cisterna d'aigua, i uns banys. També va construir un nou mur i el seu wazir Rashid al-Din va construir també notables edificis. En aquesta època fou un centra cultural molt important amb escriptors i místics. Ghazan hi fou enterrat el 1305, però el seu successor Uldjeytu va decidir crear una nova capital a Sultaniyya. El 1317 el wazir Rashid al-Din, que havia renunciat, es va retirar a Tabriz (l'any següent va ser executat per ordre del khan Abu Said i els seus bens confiscats però el seu fill Ghiyat al-Din fou cridat altra cop al govern per el mateix Abu Said i els va recuperar) però la capital va restar a Sultaniyya. El 1336 el khan Arpa va perdre la batalla de Taghatu, i Ghiyat al-Din va morir assassinat pel guanyador Ali Padshah Oyrat i els seus bens a Tabriz foren saquejats.
El 1336 va arribar al tron Sultan Muhammad, col·locat per Hasan Buzurg Djalair que va fundar la dinastia Djalayàrida. La capital es va establir a Tabriz. Però el cobànida Hasan Kushik tenia el seu propi candidat i Hasan Buzurg es va haver de retirar a Bagdad. Hasan Kushik va col·locar al tron el 1340 a Muhammad Khan, dominant Azerbaidjan, Irak Adjemí, Arran, Mughan i la Geòrgia. El successor de Hasan Kushik, son germà Ashraf, va proclamar khan a Anushirvan però el va instal·lar a Sultaniyya i ell mateix va restar a Tabriz. Va ser extremament cruel i per això va intervenir al país Djani Beg, de l'Horda blava o Kipxak occidental que va derrotar a Ashraf a un lloc entre Khoi o Khoy (Her) i Marand, i va morir a la lluita. El seu cap va ser penjat a la porta d'una mesquita de Tabriz. El poder a l'Azerbaidjan fou confiat per Djani Beg a un wazir akhidjuk que aviat va perdre Tabriz davant Uways ven Hasan Buzurg de la dinastia Djalayàrida, que dominava Bagdad. El wazir akhidjuk va recuperar Tabriz però fou atacat seguidament per Mubariz al-Din Muhammad, de la dinastia muzafàrida (Muzzaffàrida)de Fars, que no volia reconèixer la sobirania de Djani Beg al Fars. Akhidjuk fou derrotat a Miyana i Mubariz va entrar a Tabriz el 1357, però al cap de dos anys (1359) es va retirar davant l'atac del djalayàrida Uways que va entrar a Tabriz i va matar al wazir akhidjuk. Uways va morir el 1377 i el muzafàrida de Fars Shah Shudja (successor de Mubariz) va marxar contra Tabriz; Husayn, fill d'Uways fou derrotat i Tabriz fou ocupada, però al cap d'uns mesos es va haver de retirar davant una revolta que havia esclatat a Udjan, i Husayn va entrar a la ciutat sense lluita. Husayn va ser assassinat a Tabriz i el va succeir el seu germà Ahmad.
El 1384 Tamerlà va atacar Pèrsia i va ocupar Sultaniyya però no Tabriz. En canvi una expedició de Toktamish, khan de Kipxak (Horda d'or) per Derbent el 1385 la va atacar. La ciutat fou defensada per Amir Wali governador del Gurgan o Djurdjan i pel khan de Khalkhal, però fou ocupada. El Djalayàrida Sultan Ahmad la va recuperar al mateix any però l'any següent fou ocupada per Tamerlà que li va imposar tribut a la ciutat.
El 1392 es va crear un feu anomenat Hulagu, amb Azerbaidjan, Arran, Rayy, Gilan, Shirwan, Derbent i l'Àsia Menor, que fou confiat a Mihran Shah, amb seu a Tabriz. El 1395 Mihran Shah es va tornar boig i va començar a destruir monuments i a fer matar innocents. Tamerlà va posar fi a aquestos fets vers el 1399 i va fer matar als que havien col·laborat amb el príncep. El 1403 el feu fou confiat al fill de Mihran, Mirza Omar, però Mihran Shah fou nomenat governador d'Arran (sota dependència del seu fill) i el germà de Mirza Omar, Abu Bakr, fou nomenat governador de Mesopotàmia (també dependent de Mirza Omar). A la mort de Tamerlà els dos germans es van enfrontar i finalment Abu Bakr es va imposar i va entrar a Tabriz el 1405. Omar va recuperar la ciutat però els seus soldats van fer actes contra la població que es va revoltar i va cridar a Abu Bakr. El 1406, absent Abu Bakr, el cap turcman rebel Bistam Djagir va entrar a la ciutat però se'n va retirar al acostar-se Shaykh Ibrahim de Shirwan que el 1406 va entregar Tabriz al Ahmad de la família djalayàrida. La ciutat va patir la pesta el mateix 1406 el que la va salvar de ser atacada per Abu Bakr.
El 4 d'octubre de 1406 Abu Bakr fou derrotat pel cap turcman dels Kara Koyunlu, Kara Yusuf. En la fugida les seves tropes van entrar a Tabriz i la van saquejar. Kara Yusuf va ocupar Sultaniyya i va traslladar la població a Tabriz (i a Ardabil i Maragha). El contraatac de'Abu Bakr, ajudat per el cap turcman Bistam Djagir, fou desfet a la batalla de Sardarud a 8 km al sud de Tabriz, en la que va morir el seu pare Mihran Shah, que fou enterrat al cementiri de Surkhab a Tabriz (1407).
D'acord amb el pactat amb el djalayàrida Ahmed, Tabriz havia de passar a aquesta dinastia, però Kara Yusuf va fer una estratagema i va col·locar al tron a Tabriz al seu propi fill Pir Budagh, que era també fill adoptiu d'Ahmed. Això va passar vers el 1410. Ahmed no va reaccionar immediatament però quant Kara Yusuf va sortir de Tabriz no va tardar en anar allí i ocupar la ciutat. Kara Yusuf va tornar i el va derrotar decisivament el 30 d'agost de 1410. Ahmad va ser capturat i executat i fou enterrat a Tabriz.
Mort Kara Yusuf el 12 de novembre de 1420, l'anarquia es va apoderar dels dominis Kara Koyunlu. Mirza Baysunghur es va fer amb el poder a Tabriz però al cap de poc temps el timúrida Shahrukh, després de derrotar a Armènia als fills de Kara Yusuf (1421) va presentar-se a Tabriz i la va ocupar. El 1429 Iskandar, fill de Kara Yusuf, va ocupar Sultaniyya però Shahrukh el va derrotar a Salmas. El 1430 Abu Said, fill de Kara Yusuf, va rebre en feu l'Azerbaidjan després de reconèixer a Shahrukh però el 1431 fou mort per son germà Iskandar. El 1434 Shahrukh es va presentar davant Tabriz i Iskandar se'n va retirar, però son germà Djahan Shah es va sotmetre a Shahrukh i va rebre (1436) el govern de Tabriz.
Djahan Shah va tornar a fer de Tabriz una gran capital amb moltes construccions, especialment l'anomenada mesquita blava (Gok masdjid) obra del príncep i la seva dona Begum Khatun. En aquesta època es va introduir a Tabriz la secta Ahl-i Hakk.
Djahan Shah fou mort per Uzun Hasan Bayandurf, cap dels Ak Koyunlu, el 10 de novembre de 1467. A Tabriz dues filles d'Iskandar (el germà de Djahan Shah) van proclamar a un germà dervix anomenat Husayn Ali però la begum Khatun el va eliminar molt aviat. Llavors el boig Hasan Ali, fill de Djahan Shah i d'una dona que no era la begum, es va apoderar del poder i va matar a la begum i als seus parents (els Munedjdjimbashi). Ahmad es va aliar amb el timúrida Abu Said, però fou derrotat a Marand i fins i tot Abu Said va morir en aquestes lluites. El 1468 Uzun Hasan va entrar a la ciutat i la va establir com a capital. Hi va morir el 1477 i fou enterrat a la madrassa de Nasriya, construïda per ell on també mes tard fou enterrat el seu fill Yakub que va regnar amb seu a Tabriz del 1477 al 1490 hi va construir els jardins Sahibabad i el palau Hashbishit (Astibisti).
Ismail el safàvida va guanyar la batalla de Sharur al Ak Koyunlu Mirza Alwand el 1500 i va entrar a Tabriz. Va instaurar la doctrina xiïta (la majoria de la població era sunnita). Ismail va sortir de la ciutat en persecució del Ak Koyunlu Mirza Alwand i aquest va aprofitar per entrar a la ciutat, però Ismail la va recobrar aviat.
El 23 d'agost de 1514 els otomans van guanyar la batalla de Čaldiran i el 1 de setembre de 1514 el wazir Dukagin Oghlu i el deferdar Piri van entrar a Tabriz, seguits pel sultà Selim el dia 6. Els turcs es van retirar el 13 de setembre de 1514 perquè els geníssers no volien seguir la campanya. Després d'això els safàvides van traslladar la capital mes al est, a Kazwin.
Un trànsfuga turcman, Ulama, de la tribu Tekke, ex governador d'Azerbaidjan, va convèncer al sultà otomà Solimà I (Suleiman) de tornar a Tabriz. El gran visir Ibrahim Pasha la va ocupar el 13 de juliol de 1334 i el govern de la província fou donat a Ulama. El 27 de setembre Solimà va entrar a la ciutat i s'hi va estar 14 dies. Però degut al fred els otomans es van haver de retirar i els perses van avançar fins a Van. El 1548 Alkas Mirza, germà del shah Tahmasp, va convèncer altra cop als otomans de prendre Tabriz, que fou ocupada el 28 de juliol de 1548; el sultà Solimà i va ser 5 dies. La pau d'Amasia del 29 de maig de 1555 va retornar Tabriz a Pèrsia.
La pau es va trencar el 1585 i el gran visir otomà Ozdemirzade Othman Pasha va atacar Tabriz defensada per Ali Kuli khan, que després d'una resistència notable es va retirar i el setembre fou ocupada pels otomans. Alguns soldats turcs van ser assassinats i la ciutat fou saquejada durant tres dies i els habitants massacrats. Othman Pasha i va fer construir una ciutadella defensiva. L'eunuc Djafer Pasha fou nomenat governador de Tabriz. Othman Pasha va morir el 29 d'octubre de 1585 i el va substituir el governador de Van, Cighalazade, que va derrotar els perses, que atacaven la ciutat, però va quedar assetjat en ella. Durant molts dies es va combatre (fins a 48 xocs) fins que Farhad Pasha va arribar amb reforços i va fer aixecar el setge. A la pau de 1590 el Shah Abbas va haver de confirmar la cessió de Tabriz i Azerbaidjan i de Transcaucàsia a Turquia.
El 1603 va esclatar una revolta anomenada dels sipahi. El mateix any els perses van entrar a Tabriz, i molts turcs van ser morts per fanàtics xiïtes. El 1610 el gran visir Murad Pasha va intentar reconquerir la ciutat defensada per Pir Budak Khan, però van fracassar. El tractat de pau de 1612 va restablir l'status quo anterior al 1590 deixant Tabriz i Azerbaidjan a Pèrsia.
El 1618 els turca van tornar a atacar Tabriz i els perses van evacuar Tabriz i Ardabil, però mes enllà, prop de Sarab, foren derrotats per Karshkay Khan, siphasalar de Tabriz. Un nou tractat va confirmar el tractat de 1612.
El 1635 Murad IV va ordenar altra cop la invasió del Azerbaidjan i va ocupar Tabriz el 12 de setembre de 1635. La ciutat fou destruïda i evacuada. El tractat de 1639 en va confirmar la possessió a Pèrsia.
El 1722 durant la invasió afganesa, Tahmasp II es va refugiar a Tabriz on fou coronat. El 1723 per un tractat va cedir les províncies de la mar Càspia a Rússia i Turquia en compensació va declarar que es veia obligada a reocupar les províncies occidentals. Tabriz fou atacada pel serasker Abd Allah Pasha Koprulu (1724) però no la va poder ocupar. L'any següent la va atacar de nou i aquest cop, i amb milers de baixes per ambdós costats, fou ocupada; la guarnició persa es va retirar cap a Arbadil (5000 sobrevivents de un total de 35.000). Els turcs van tenir unes vint mil baixes. Un tractat amb l'afgà Ashraf el 1727, va confirmar Tabriz i l'Azerbaidjan i altres territoris a Turquia (fins a Sultaniyya i Abhar). Però el 1729 Nadir Shah va derrotar als turcs manats per Mustafa Pasha a Suhaylan, prop de Tabriz, i va entrar a la ciutat el 3 d'agost. El governador del Hashtarud (el territori turc) Rustem Pasha, fou fet presoner.
En aquest moment el shah Tahmasp va prendre l'ofensiva i encara que fou derrotat a Kuridjan, prop d'Hamadan, els turcs dirigits pel serasker Ali Pasha van poder recuperar Tabriz desguarnida pels afgans. El tractat de 1732 va cedir a Turquia les regions al nord de l'Araxes però Tabriz fou retornat a Pèrsia. Ocupada com estava aquesta ciutat, la seva entrega va provocar la dimissió del gran visir. Però com que poc després Nadir Shah va enderrocar a Tahmasp II i després fou derrotat a Bagdad, el governador de Van, Rustem Pasha, va reocupar Tabriz (1733). Nadir la va atacar i ocupar el 1734 i el tractat de 1736 va confirmar els territoris d'acord al tractat de 1639.
Vers el 1747, al morir Nadir Shah, el poble de Tabriz es va declarar per un pretendent de nom Sam Mirza. Fath Ali Khan, diwan begi de Tabriz, va enviar al seu fill Rida Khan a Erzurum a demanar ajut turc per un altra candidat, suposadament un nadirida. Però Turquia va romandre neutral. El governador d'Azerbaidjan Amir Arslan Khan (cosí de Nadir) es va posar al costat de Ibrahim Khan (nebot de Nadir) contra l'altra pretendent principal Sultan Ali Shah (o Adil Shah)que era son germà. Però després del triomf de Ibrahim, Amir Arslan el va fer matar i es va establir a Tabriz on es va proclamar rei. Però al cap de sis mesos va morir davant Shahrukh, net de Nadir i el poder al Azerbaidjan va passar al afgà Azad Khan, que la va perdre el 1756 davant Muhammad Husayn Khan Kadjar (o Qadjar) però poc després Fath Ali Khan Afshar, que dominava Urmia, va ocupar Tabriz.
La ciutat fou molt malmesa al terratrèmol de 1780.
El 1790 Aka Muhammad, fundador de la dinastia Kadjar, va anar a sotmetre Tabriz. En tota la zona els poders local s'havien fet independents i així al arribar alguns se li van sotmetre Husain Khan Dumbuli, khan de Khoi (Khoy). El Shah va donar Tabriz en feu a aquest khan. El 1796, a la mort d'Aka, el cap de la tribu Shakki, Sadik Khan, va ocupar Tabriz i va proclamar al germà d'Aka, Muhammad Ali Sultan, però els Dumbuli de Khoi van acabar sufocant aquest intent i el nou shah, Fath Ali Shah, va confirmar Tabriz a Djafar Kuli Khan, khan de Khoi. Però el 1798 aquest khan es va aliar a Sadik, que havia recuperat Sarab i al khan Afshar d'Urmia, i van expulsar els representants del shah, esdevenint independents. Durant algun temps va poder rebutjar les tropes perses amb ajut dels kurds però el 1799 els perses van ocupar la ciutat que fou confiada a beglerbei Ahmad Khan Mukaddam de Maragha. Els Dumbuli però encara van tenir temporalment el govern de la ciutat en els següents anys.
El 24 d'octubre de 1827 la ciutat fou ocupada pel general rus Eristov aliat amb alguns khans de la zona. El comte Paskewitx, comandant en cap rus, va venir a la ciutat i es va entrevistar amb el shah Abbas Mirza a Dih Kharrakan, i es va signar un armistici que no fou aprovat per la cort persa. Els russos van continuar l'ofensiva i van ocupar Urmia, Maragha i Ardabil, fins que el tractat de Turkmantxai (22 de febrer de 1828) va posar fi a la guerra i va establir l'Araxes com a frontera. El 1830-1831 va patir una epidèmia de colera i pesta i la població que havia arribat a mes de tres-cents mil habitants, era el 1842 de només cent-vint mil.
Després d'això Tabriz fou seu del hereus del tron persa. El 8 de juliol de 1850 fou executat a la ciutat Bab el fundador dels Bahai. El 1880 fou amenaçada per els kurds de Shaykh Ubayd Allah que no hi van arribar. El 1895 la ciutat tenia uns 200.000 habitants.
La població de Tabriz era una barreja de turcs oghuz, mongols, turcmans i perses i no s'identificava amb la dinastia. El 23 de juny de 1908 va esclatar a Tabriz la revolució. El príncep Ayn al-Dawla va rodejar i bloquejar la ciutat (1909). Gran Bretanya i Rússia d'acord van acordar l'enviament de soldats oficialment per assegurar l'abastiment dels consolats europeus. Tropes russes van entrar a la ciutat el 30 d'abril de 1909 i hi van romandre sense problemes fins el 1911 quant el destacament rus fou atacat pels fidais. Els russos van enviar mes soldats dirigits per Voropanov i van establir tribunals militars que van executar bastants caps locals. Els russos van romandre a la ciutat fins l'esclat de la guerra el 1914 i l'amenaça per les tropes de Tabriz del irregulars kurds manats per Enver Pasha. El 6 de gener de 1915 va sortir l'últim soldat rus i la ciutat fou ocupada pels kurds dirigits per Ahmad Mukhtar Bey Shamkhal. Els russos van tornar amb moltes forces el 31 de gener de 1915 i van recuperar la ciutat, si be representants del govern persa van establir-se a la ciutat que fou nominalment persa. Al esclatar la revolució a Rússia (finals de 1917) l'exèrcit es va desorganitzar i els soldats russos van evacuar Tabriz a començaments de 1918 però el poder fou entregat no a les autoritats perses sinó al Partit Democràtic (28 de febrer de 1918) dirigit per Ismail Nawbari. El 18 de juny de 1918 els otomans van entrar a la ciutat, el 8 de juliol va entrar el general Ali Ihsan Pasha i el 25 d'agost el comandant en cap Kazim Karabekir Pasha. Nawbari fou enderrocat i col·locat al seu lloc Madjs al-Saltana amb el càrrec de governador d'Azerbaidjan. Durant un any la situació fou confusa fins que acabada la guerra, el governador persa va entrar a la ciutat el juny de 1919.
Durant tot el govern de la dinastia Pahlavi Tabriz fou discriminada pel seu separatisme i anhels democràtics. El 1920 era la segona ciutat del país i el 1990 havia esdevingut la quarta ciutat. El 1941 Reza Shah va abdicar i els russos es van establir a Tabriz el setembre i durant el seu govern es va afavorir als comunistes locals. El 10 de desembre de 1941 es va proclamar la república autònoma del Azerbaijan iranià dirigit pels líder local Djafar Pishawari. Es van produir nacionalitzacions, reforma agrària, igualtat de la llengua, i altres coses bàsiques (com una universitat). Les pressions americanes van obligar als russos a sortir el desembre i el dia 12 de desembre de 1946 les forces iranianes van entrar a la ciutat que va patir unes fortes purgues politiques. Pishawari va fugir a Baku.
A la revolució islàmica del 1979 les tendències separatistes van tornar a esclatar però l'ayatollah Shariatmadari que representava a totes les forces autonomistes i democràtiques de tot el país, si be es va oposar políticament als radicals del ayatollah Khomeini, al front del Partit Republicà Popular Islàmic, al octubre de 1979, quant ja era clar que les tesis de Khomeini s'havien imposat, no va donar continuïtat a les manifestacions dels seus seguidors a Tabriz (que es van apoderar de la radio local i dominaven els carrers). Els seguidors de Khomeini van organitzar contra manifestacions i Shariatmadari va dissoldre el partit el desembre de 1979, i es va retirar. Tot i així les tendències nacionalistes continuen tenint a Tabriz el seu principal centre a tot l'Azerbaidjan iranià.
