Regne de Lleó
De Viquipèdia
El Regne de Lleó va ser un dels regnes medievals de la Península Ibèrica, successor de l'antic Regne d'Astúries, que va tenir un paper protagonista en la Reconquesta i formació dels successius regnes cristians de l'occident peninsular.
Taula de continguts |
[edita] Història
Després de la mort d'Alfons III el Magne, el Regne d'Astúries es va dividir i va quedar repartit entre els seus fills. Garcia I va rebre Lleó, Àlaba i Castella, fundant de fet el Regne de Lleó. Ordoni I va rebre Galícia i Fruela II, el Astúries. Al morir Garcia I e 914 sense descendents, Ordoni II es va traslladar a Lleó on fou aclamat rei, amb el que seria rei de Lleó i Galícia, i el qual traslladaria definitivament la capital del regne d'Astúries des d'Oviedo a Lleó. Amb això es crearà un nou regne, el Regne de Lleó, que aglutinarà a l'asturià, ja que Fruela II va romandre a Astúries, però reconeixent la primacia del regne lleonès.
Amb la formació del nou regne continuarà la reconquesta contra els musulmans i fins i tot la lluita contra altres regnes cristians com el de Navarra.
El Regne de Lleó s'expandeix cap al riu Duero i el Sistema Central fins a l'actual Extremadura, però la falta de repobladors fa que sigui una terra de ningú. El Regne de Lleó assoleix fites com la dotació de furs d'Alfons V, la creació d'un art lleonès i un gran desenvolupament dels sistemes administratius.
Al segle XI, Sanç III El Major de Navarra es converteix també en comte de Castella, vassall com a tal del rei de Lleó. Com herència deixa aquest comtat al seu fill Ferran, casat amb Sança, germana al seu torn de Beremund. Quan Ferran va a prestar vassallatge a Beremund III, rei de Lleó, provoca una guerra en la qual mor el sobirà lleonès en batalla contra una coalició castellano-navarresa. Al no tenir descendència Beremund III, el seu cunyat s'apropia de la corona lleonesa esgrimint els drets de la seva dona, prenent el títol de rei de Lleó amb gran oposició entre els lleonesos, que no volen veure convertit en monarca al castellà que ha mort al seu rei.
A la mort de Ferran I, el seu testament segueix la tradició navarresa de dividir els regnes entre els hereus. Al primogènit, Sanç, se li llega el comtat de Castella i, per dret de primogenitura, aquest comtat es converteix en el Regne de Castella. Al segon fill, Alfons, se li atorga el territori aportat per la seva mare: Lleó; i al tercer, Garcia, se li lliura el Regne de Galícia; a la seva filla, Urraca, li deixa la senyoria de Zamora.
Sanç II de Castella, no conforme amb aquest repartiment, ja que el segon germà es queda amb el regne més important, comença una guerra. Conquisten entre ambdós Galícia, però Sanç es regira contra el seu germà i ocupa Lleó. Aquest es refugia a Zamora amb el gruix més important de l'exèrcit lleonès, posant-li Sanç setge; serà el famós "Setge de Zamora", on el rei castellà és mort pel noble lleonès Vellido Dolfos, retirant-se les tropes castellanes. D'aquesta manera Alfons VI recupera tot el territori, governant com a Rei de Lleó i Galícia.
En el regnat d'Alfons VI es consolida el poder del monarca lleonès sobre Castella, sent reconegut Emperador dels Regnes Hispans pel Papa Gregori VII, aquests regnes reconeixeran la superioritat del rei lleonès, sorgint així l'Imperi Lleonès.
En època d'Alfons VII l'Emperador, reis de tota la península Ibèrica i el Sud de França es declaren els seus vassalls. A poc a poc la idea imperialista lleonesa entra en un ràpid declivi i en no gaire temps s'extingirà; així després d'una etapa d'esplendor imperial la unitat s'esvaeïx, desapareixent també el títol d'emperador de Lleó. Amb aquesta desaparició els estats cristians penínsulars consoliden les seves respectives independències. El seu fill Ferran II heretarà el Regne de Lleó; sota el seu mandat s'incrementaran les lluites frontereres amb Castella, i Portugal es va independitzar del comtat.
El seu successor, Alfons IX, es converteix en un dels més actius monarques del Regne de Lleó. Sota el seu mandat es convoquen les Corts Lleoneses de 1188, primeres corts europees en les quals participa el tercer estat. En elles es reconeix la inviolabilitat del domicili, del correu, la necessitat del rei de convocar Corts per a fer la guerra o declarar la pau, i es garanteixen nombrosos drets individuals i col·lectius. A aquestes Corts li seguiran les de Benavente el 1202 en les quals es fixaran els principis i drets econòmics del Regne de Lleó i els seus habitants.
Alfons IX crea el 1218 la Universitat de Salamanca "perquè els lleonesos no hàgin de sortir a estudiar fora del regne", assolint així evitar que els lleonesos es veiessin obligats a acudir a Castella, concretament a Palència. I es que fins l'any 1230 Lleó no queda definitivament unit a Castella.
Amb Alfons IX el regne s'exté per Extremadura, assolint una gran expansió territorial. L'animadversió del Regne de Lleó cap a Castella crea forts llaços d'unió amb els regnes àrabs, amb els quals en ocasions s'uneix en coalició per a lluitar contra els castellans. Lleó no participarà en la Batalla de Las Navas de Tolosa, arribant per això a ser excomunicat el sobirà lleonès pel Papa. A la seva mort, el rei ordena mantenir la independència de Lleó, declarant hereves a les seves filles, i garants de la mateixa a les ordres de cavalleria.
Ferran III incompleix el testament del seu pare, i compra el Regne de Lleó a les seves germanes, trigant més de dos anys en fer-se amb el control del territori a causa de l'oposició del poble de Lleó i dels seus nobles, que tanca les portes de les muralles de la seva capital al nou monarca. Amb això, no existeix una unió de regnes, ja que Castella-Lleó mantenen institucions separades, lleis diferenciades, i sistemes econòmics independents, compartint únicament el monarca.
Amb posterioritat, Alfons X el Savi atorga de nou la independència al Regne de Lleó en 1285, però el rei de Castella, Sanç IV de Castella, trenca el testament del seu pare i es fa amb la corona lleonesa. Al morir aquest, Dom Joan, fill i hereu d'Alfons X, es corona com a Rei de Lleó el 1296, governant de facto el territori, que gaudeix d'independència fins a 1301.
Existeixen durant tot el segle XIV diversos intents d'independitzar el Regne de León, assolint-lo de facto, encara que per un escàs temps, Enric de Lancaster a mitjans de segle XIV. Enric és derrotat pel futur Enric II de Castella, produint-se la unió del Regne de Lleó al Regne de Castella, creant la Corona de Castella. De totes maneres, el Regne de Lleó seguirà existint com entitat teòrica fins al segle XIX, i conservarà institucions pròpies com El Adelantamiento del Reino de León, el Defensor del Regne de Lleó, entre alstres.
Amb el temps, el seu territori va quedar reduït a l'actual província de Lleó i la meitat nord de Zamora, encara que al segle XVII ja se'l considera compost per les actuals províncies de Salamanca i Zamora, i, en ocasions, part de Palència i Valladolid. El Regne de Lleó va ser reconegut com a regió històrica per la divisió provincial de Javier de Burgos de 1833.
[edita] Emperadors astur-lleonessos
Aquest títol va ser adoptat des del segle X pels monarques lleonesos, com expressió d'una idea hispànica unitària, el que implicava la supremacia política de Lleó enfront dels altres regnes peninsulars que s'estaven formant. Els reis lleonesos van aspirar a restaurar l'estat hispano-got, creient-se hereus directes de l'últim monarca visigot, Roderic. Ja a l'Astúries del segle IX va tenir acceptació la idea imperial, especialment sota el regnat d'Alfons III, anomenat magnus imperator o imperator noster. Ordoni II, Ramir III, Alfons V, Beremind III i Sanç III el Major, (aquest últim després d'heretar Castella-Lleó), van adoptar el títol d'emperador. Ferran I, primer monarca a unir les corones de Castella i de Lleó en una sola, va ser cridat rex imperator, i Alfonso VI de Lleó i Castella, va arribar a titular-se imperator totius Hispaniae. El 1135, Alfons VII va ser coronat solemnement emperador en Lleó. Entre els seus vassalls es contaven els reis d'Aragó, de Navarro i de Portugal, el comte de Barcelona i diversos monarques musulmans, qui a la mort de l'Emperador, van rebutjar la teòrica supremacia política del títol. No obstant això, la idea va continuar viva en els monarques castellans.
[edita] Extensió territorial
Abans de la seva unió definitiva al regne de Castella, el regne de Lleó abastava les actuals comunitats autònomes de Galícia, Principat d'Astúries, les províncies de León, Zamora i Salamanca, així com la part occidental de les actuals províncies de Valladolid i Palència, raó per la qual, en certes geografies de la primera meitat del segle XX, s'incloïen aquestes províncies en la "Regió antiga" de Lleó, i la part nord-oest de l'actual província de Càceres fins a el riu Tajo.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Regne de Lleó (en castellà)
