Michelangelo Buonarroti
De Viquipèdia
Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese el 6 de març de 1475 - Roma el 18 de febrer de 1564), també conegut simplement com Michelangelo o Miquel Àngel va ser un escultor, pintor, poeta i arquitecte renaixentista.
[edita] Biografia i Obra
Des de molt jove va manifestar els seus dots artístics para l'escultura en què va començar a despuntar; havent de superar l'oposició de la seua família va entrar a l'abril de 1488 en el taller de Ghirlandaio, on va romandre com a aprenent durant un any, passat el qual, davall la tutela de Bertoldo di Giovanni, va començar a freqüentar el Jardí dels Mèdici de Sant Marc, on va estudiar les escultures antigues allí reunides. Les seues primeres obres artístiques susciten l'admiració de Llorenç el Magnífic que l'acull en el seu Palau de la Via Llarga, on Miquel Àngel es trobarà amb Poliziano i altres humanistes del cercle medici, posant-se en contacte amb les teories idealistes de Plató, que acabaran per convertir-se en un dels pilars fonamentals de la seua vida, que es plasmarà tant en les seues obres artístiques com en la seua producció com a poeta.
Entre 1490 i 1492, realitza els seus primers dibuixos, estudis sobre els frescos gòtics de Massacio i Giotto i els primers relleus, la Mare de Déu della Scala i la Batalla dels Centaures, conservats en la casa Buonarroti de Florència, i en els que existeix ja una clara definició del seu estil. En ells es mostra com el clar hereu de l'art florentí dels segles XIV i XV, alhora que estableix una vinculació més directa amb l'art clàssic.
Després de la mort de Llorenç el Magnífic succeïda el 1494, Miquel Àngel fuig de Florència, romanent durant un temps en Bolonya, on esculpeix diverses obres prenent la seua influència de la labor de Jacobo della Quercia. Però és en 1496 quan decideix la seua marxa a Roma, ciutat que li va veure triomfar, iniciant una dècada d'intensíssima activitat productora d'art, a la fi de la qual, sense haver aconseguit a penes els trenta anys, es consagra com un artista punter. Abans de 1501 ja havia esculpit La Pietà del Vaticà i el Bacus de Bargello, després d'eixe any realitza el Tondo Pitti. De la mateixa època són el cartó de La batalla de Cascina, hui perdut, pintat per a la senyoria de Florència, el David obra màxima de l'escultura i d'una gran complexitat per l'estret que era el marbre, col·locat davant del palau de l'Ajuntament de Florència, convertint-se en l'expressió dels suprems ideals cívics del Renaixement.
Al març de 1505, Juli II li encarrega la realització del seu monument fúnebre, projectant un complex d'arquitectura i escultura monumental, on se celebra el triomf de l'Església més que el prestigi del Pontífex. Miquel Àngel, entusiasmat amb aquesta obra roman en Carrara durant huit mesos per a ocupar-se, personalment, de l'elecció i de l'extracció dels marbres necessaris, però al tornar a Roma el Pontífex, absorbit pels plans de Bramante per a la reconstrucció de Sant Pere, havia arxivat els plans del mausoleu. En 1506, Miquel Àngel, enfadat, abandona Roma, i es dirigeix a Florència, però a finals de novembre, després de les nombroses crides del Pontífex que li va amenaçar d'excomunicar-lo, es reuneix amb ell en Bolonya. Al maig de 1508, accepta dirigir la decoració de la Capella Sixtina, els frescos de la qual van ser conclosos quatre anys més tard, després d'un solitari i tenaç treball. Idea una grandiosa estructura arquitectònica pintada, elaborant escultures de potents musculatures en dos dimensions, inspirada en la forma real de la volta. Al tema bíblic general de la volta, Miquel Àngel interposa una interpretació neoplatònica del Gènesi, donant forma a la interpretació de les imatges que es van a convertir en el símbol mateix de l'art del Renaixement.
Després de la mort de Juli II, al maig de 1513, l'artista escomet un segon intent de dur a terme l'obra del mausoleu del Pontífex. Per a això esculpeix les dos figures dels esclaus, i el Moisés, que reflectixen amb turmentada emergia, la terrebilità miguelangelesca. Però aquest segon intent tampoc va prosperar.
El 1516, per encàrrec de Lleó X inicia la façana de Sant Llorenç, treball que haurà d'abandonar amb gran amargor en 1520. Del projecte original es conserven nombrosos dibuixos i una maqueta de fusta. A partir de 1520 i fins a 1530, Miquel Àngel es dedica a Florència a la construcció de la Sagristia Nova de Sant Llorenç i de la Biblioteca Laurentina, en especial l'escala. Després del saqueig de Roma en 1527 i l'expulsió dels Mèdici a Florència, i com fet merament anecdòtic, Miquel Àngel va formar part del govern d'aquesta República, sent nomenat "governador i procurador general de la fabricació i fortificació de les muralles", participant en la defensa de la ciutat assetjada per les tropes papals. Amb la caiguda de la República en 1530, el perdó de Climent VIII li va salvar de la revenja dels partidaris dels Mèdici. A partir d'eixe any reprén els treballs de la Sagristia Nova i del sepulcre De Juliol II. En 1534, de mala gana amb la nova situació política de Florència, abandona la ciutat establint-se a Roma, on accepta l'encàrrec de Climent VIII, per a l'altar de la Capella Sixtina, on realitza el Juí Final, entre 1536 i 1541. Fins a 1550 realitza obres per a la tomba de Juli II, els frescos de la Capella Paolina que representen La Conversió de Saule i El Martiri de Sant Pere.
Durant els últims vint anys de la seua vida Miquel Àngel es dedica sobretot a treballs d'arquitectura, dirigint les obres de la Biblioteca Laurentina, que encara continuava, la remodelació de la plaça del Capitoli; la capella Sforza de Santa Maria la Major; la finalització del palau Farnesio; i sobretot la finalització de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. D'aquesta època són les últimes escultures com La Piedat Palestrina o La Piedat Rondanini, així com nombrosos dibuixos, i poesies d'inspiració religiosa.
Com a poeta, Miquel Àngel, ha deixat unes tres-centes composicions que ocupen un lloc destacat en la lírica del segle XVI, destacant el seu to enèrgic i auster i una contínua tensió feia una ardent immediatesa expressiva.
L'obra de Miquel Àngel, celebrada pels seus contemporanis com el punt culminant de l'art renaixentista, va ser també la seua dramàtica conclusió. Les seues escultures, les seues pintures i la seua arquitectura, van ser admirades més enllà de tot límit, considerades com a creacions superiors a les dels antics i per damunt de la naturalesa mateixa. Però Miquel Àngel estava encara viu quan es va iniciar la polèmica, entre els apassionats exhaltadors del seu art i els seus detractors, que condemnaven la falta de mesura i de naturalitat, contraposant la seua força a la gràcia i l'elegància de l'art de Raphael.
El caràcter profundament religiós de Miquel Àngel, i el seu genial cap, li van portar a ser considerat com un mite, el que li va ocasionar, com abans s'ha apuntat, algunes crítiques ja que el seu domini de les tècniques clàssiques van portar que, en certa manera, jugara amb elles i les sobrepassara. El seu mode de ser impulsiu li va portar a dedicar-se en la seua joventut a manifestacions artístiques principalment escultòriques on l'artista té una major proximitat amb la seua obra, la du a terme ell mateix, cosa que es perd amb l'arquitectura que per encàrrec papal accepta moltes vegades principalment en el segon tram de la seua vida.
El seu projecte de la basílica Vaticana en què va treballar durant quasi vint anys de la seua vida simplifica el projecte que va idear per a la mateixa Bramante, si bé manté l'estructura en creu grega i la gran cúpula. Miquel Àngel creava espais, funcions englobadores dels elements principals sobretot la cúpula, element director del conjunt. A pesar de tot no va aconseguir veure la seua idea acabada, per a la qual cosa un altre arquitecte hauria de substituir-li, que va ser Maderno en última instància.
[edita] Vegeu també
