La flauta màgica
De Viquipèdia
| La flauta màgica | |
 Dibuix d'Emanuel Schikaneder com el primer Papageno. |
|
| Títol original: | Die Zauberflöte |
| Llengua original: | Alemany |
| Gènere: | singspiel |
| Música: | Wolfgang Amadeus Mozart |
| Llibret: | Emanuel Schikaneder |
| Actes: | dos |
| Estrena: | 30 de setembre de 1791 |
| Teatre: | Theater an der Wien |
|
Personatges:
|
|
La flauta màgica (en alemany Die Zauberflöte, KV 620) és un singspiel (òpera còmica alemanya) en dos actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb un llibret d'Emanuel Schikaneder. La primera representació va tenir lloc a Viena el 30 de setembre de 1791, al Theater an der Wien, dos mesos abans de la mort de Mozart.
En resposta a la proposició de Schikaneder de crear una òpera en alemany, Mozart s'hi posà a treballar el març de 1791. El tema de l'òpera s'inspira en els Contes orientals de Wieland, encara que Schikaneder, francmaçó com Mozart, adapta el text introduint-hi ritus, ideals i símbols d'inspiració maçònica.
Taula de continguts |
[edita] Grans àries
- Ària de Papageno (Der Vogelfänger bin ich ja)
- Ària de Tamino (Dies Bildnis ist bezaubernd schön)
- Primera ària de la Reina de la Nit (O zittre nicht, mein lieber Sohn)
- Ària de Pamina (Bei Männern, welche Liebe fühlen)
- Ària de Papageno (Ein Mädchen oder Weibchen wünscht Papageno sich)
Segona ària de la Reina de la Nit (?) (Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen)
[edita] L'obra
L'obra és imperfecta: està mal construïda. El llibretista, Schikaneder, era un mal escriptor i Mozart, que possiblement va intervenir també en el text, tampoc no era gaire bo escrivint. Hi ha bastants escenes parlades, però això és perquè s'acosta més al singspiel alemany que a l'òpera italiana.
Però Mozart va escriure la música més sublim que havia sortit fins aleshores de la seva ploma. Sense haver de seguir les normes més rígides de l'òpera italiana, va emprar música de ressò popular i elements afins al gust alemany que es fan notar especialment en la música que canta Papageno, un autèntic «home del poble» alemany, amb ressons folklòrics i moments encisadorament «nòrdics» com les escenes en les quals intervenen les campanetes màgiques.
De La flauta màgica, Goethe deia que es podia prestar a lectures múltiples, procurant un plaer senzill a la multitud i lliurant tresors secrets als iniciats. El libreto de Schikaneder es pot, en efecte, llegir simplement com una bonica història encisadora o com un recorregut iniciàtic si es posseeixen les claus dels ritus maçònics.
L'assumpte de l'òpera és l'educació del ésser humà a accedir a una moralitat més elevada adquirint saviesa, amor i bondat. Els obstacles que ha de superar són el preu a pagar per accedir al coneixement i a l'amor. La vida és la lluita de la llum amb la foscor, del bé amb el mal, del racionalisme amb la superstició, del matriarcat amb el patriarcat.
La música de Mozart acosta aquests contraris, uneix aquestes oposicions i forma així una carcassa, la de l'ésser humà simplement. La Flauta màgica és la fi d'un viatge de descobriments que Mozart acabava de fer a través del seu segle, la suma de totes les seves inspiracions, de la més popular a la més majestuosa.
Com en totes les seves creacions anteriors, Mozart es va preocupar de donar als seus personatges la música que correspon a la seva psicologia personal. La fúria i la maldat de la Reina de la Nit, amb ribets màgics, s’expressen claríssimament en les seves dues àries de notes picades, sobreagudes i ferotges; tot al contrari, el gran sacerdot Sarastro, emblema de la maçoneria humana i comprensiva, canta amb una veu de baix de gran aplom i serenitat. Tamino, príncep noble, canta amb la veu que Mozart reservava sempre als enamorats del seu repertori, i Pamina és una princesa que canta els seus sentiments amb dolçor i amb un tint malenconiós quan tem no ser estimada.
Per la seva poètica, el seu color harmònic, melòdic i instrumental, La flauta màgica és considerada la primera òpera alemanya.
[edita] Argument
[edita] Acte I
Perdut de viatge en un país desconegut, el príncep Tamino és atacat per una serp. Mentre lluita per una mort segura, és salvat per les tres dames d'honor de la Reina de la Nit. Mentre el príncep està encara inconcient, les tres dames canten la bellesa del jove home. Decideixen anar a portar la notícia a la seva reina, però cadascuna d'elles vol quedar-se prop de Tamino proposant a les altres portar el missatge. Després de les discusions, desapareixen. El príncep es desperta i veu el cos inanimat del monstre. Preguntant-se si ho ha somniat o si algú li ha salvat la vida. De sobte, sent el so d'una flauta. S'amaga i veu apareixer Papageno, l'ocellaire cobert de plomes multicolors. En el transcurs del seu primer diàleg, Papageno es vanagloria d'haver matat la serp. Les tres senyores reapareixen i el castiguen per aquesta mentida tot donant-li aigua enlloc de vi i una pedra enlloc de pa ensucrat, que li donaven habitualment. Per acabar, el redueixen al silenci tancant-li la boca amb una cadena d'or.
Les tres dames revelen llavors a Tamino que li han salvat la vida. Llavors, li parlen de Pamina, la filla de la Reina de la Nit. Li ensenyen el seu retrat, i desapareixen. A la vista del retrat, Tamino s'enamora de la noia i pensa en la felicitat que l'espera. Reapareixen les tres dames que li confessen de qui és Pamina presonera. De seguida, Tamino només desitja que alliberar-la. La Reina de la Nit apareix llavors en un grunyit de tro i li narren la seva desesperació de veure la seva filla presa. Diu finalment a Tamino que si torna vencedor, Pamina serà seva per a l'eternitat. I la Reina desapareix de sobte. Tamino es pregunta sobre el que acaba de viure i prega als déus que no l'hagin enganyat.
Apareix llavors Papageno trist de no poder parlar més. Les tres dames reapareixen i l'alliberen del seu cadenat, fent-li prometre no mentir més. Aleshores ofereixen a cadascun un instrument que els és enviat per la Reina. A Tamino li dóna una flauta màgica, mentre que Papageno rep un carilló màgic. Aquests instruments els ajudaran a triomfar sobre les proves que els esperen. Els dos homes marxen en la recerca de Pamina, cadascun pel seu costat.
Al palau de Sarastro, el servidor moro Monostatos persegueix Pamina fins que es troba amb Papageno. El moro i l'ocellaire es troben cara a cara. Cadascun espanta l'altre creient estar en presència del Diable. Monostatos fuig, i Papageno es troba sol amb Pamina. Li revela que un príncep vindrà a alliberar-la, afegint que el príncep s'ha enamorat bojament d'ella tan aviat com ha vist el seu retrat. Pamina li fa un compliment sobre el seu gran cor. Afectat per aquestes paraules, Papageno conta llavors la seva tristesa de encara no haver trobat la seva Papagena. Pamina el reconforta, i la princesa i l'ocellaire estan d'acord en cantar la bellesa de l'amor abans de fugir.
Durant aquest temps, Tamino és conduït cap als tres temples de la Saviesa, de la Raó i de la Naturalesa per tres genis que li recomanen de continuar sent ferm, pacient i discret. Després que a Tamino li hagin refusat l'entrada en els dos primers temples, un sacerdot se li adreça per explicar-li que Sarastro no és un monstre com la Reina de la Nit l'hi ha descrit, sinó que, al contrari, és un gran savi. Tamino, inmers en la solemnitat de la cerimònia, s'apassiona per una set de coneixement i es posa a formular preguntes als sacerdots. Agafa la seva flauta màgica i n'acompanya el seu cant. Es troba llavors envoltat d'animals salvatges que surten del seu cau i que vénen per posar-se als seus peus, encantats pel so de l'instrument. Només Pamina no respon als sons cristalins de la flauta, però si ho fa Papageno, que respon a Tamino amb el seu instrument. Content, el príncep intenta unir els dos sons.
Es troben llavors Papageno i Pamina, que espera trobar Tamino abans que Monostatos i els seus eclaus els agafin. Tot d'una sorgeixen i el moro ordena llavors que els fugitius siguin encadenats. Papageno s'en recorda que posseeix un carilló màgic i se'n serveix per embruixar Monostatos i els seus esclaus que es posen a ballar i a cantar abans de desaparèixer. Una fanfàrria de trompetes interromp el silenci. És Sarastro seguit per una processó de sacerdots. Pamina s'agenolla davant Sarastro i li explica que intenta escapar a Monostatos. Aquest refà llavors la seva aparició, arrossegant amb ell Tamino, capturat.
Tan aviat com es veuen, Pamina i Tamino es llancen dins dels braços l'un de l'altre en presència de Monostatos i dels sacerdots. El moro els separa i posant-se davant Sarastro li prega i lloa els seus mèrits personals, esperant ser recompensat. Però, al contrari, és condemnat a rebre setanta-set cops de fuet.
Sarastro ordena llavors que Papageno i Tamino sigui conduïts al Temple de les Proves. El primer acte s'acaba sobre un cor lloant la virtut i la justícia.
[edita] Acte II
segons una representació de Max Slevogt del 1920
Sarastro anuncia als sacerdots que els déus han decidit casar Tamino i Pamina. Però, Tamino, Pamina i Papageno hauran de passar unes proves abans de penetrar al Temple de la Llum que els permetrà oposar-se a les maquinacions de la Reina de la Nit. Sarastro prega Isis i Osiris d'atorgar als candidats la força de triomfar sobre aquestes proves.
Els sacerdots interroguen Tamino i Papageno sobre les seves aspiracions. Les de Tamino són nobles, mentre que Papageno només s'interessa pels plaers de la vida, incloent-hi trobar una companya. La seva primera prova consisteix en una cerca de la veritat. Els sacerdots els ordenen conservar el silenci complet i els deixen sols. Apareixen les tres dames de la Reina de la Nit. Tamino els oposa un silenci absolut, però Papageno no s'en pot estar i els hi parla. Els sacerdots reapareixen per felicitar Tamino i recriminar la feblesa de Papageno.
Durant aquest temps, Pamina és estesa adormida en un jardí. Entra Monostatos, decidit a temptar de nou la virtut de la noia. La Reina de la Nit apareix llavors, fent fugir Monostatos. Dóna un punyal a la seva filla i li ordena, en un cant exaltat, de matar Sarastro; és la cèlebre ària de la Reina de la Nit:
|
« Der Hölle Rache kocht in meinen Herzen, Verstoßen sei auf ewig, verlassen sei auf ewig, |
« Un còlera terrible consumeix el meu cor Que siguin per sempre desterrats, per sempre perduts |
La Reina desapareix, després Monostatos torna i intenta fer cantar Pamina. Però Sarastro torna i aparta a Monostatos sense miraments. El moro decideix llavors aliar-se amb la Reina. Sarastro declara a Pamina que farà pagar la seva mare.
Es troben de nou Tamino i Papageno als quals els sacerdots els hi han tornat a demanar de guardar silenci. Com sempre Papageno no es pot controlar i compromet la conversa amb una vella dona que se li presenta i que desapareix abans dir-li el seu nom.
Entra Pamina i, ignorant el seu vot de silenci, s'apropa als dos homes. Desesperada de no rebre cap resposta de la seva part, creu que Tamino ja no l'estima i se li trenca el cor.
Els sacerdots reapareixen i proclamen que Tamino serà aviat iniciat. Sarastro el prepara per a les seves últimes proves. Pamina és introduïda amb els ulls embenats després que se li hagi dit que veuria Tamino per fer-li l'últim adéu. Es tracta de fet d'una prova i Sarastro es dedica a tranquil·litzar-la, però Pamina està massa abatuda per comprendre el sentit de les seves paraules.
Durant aquest temps, a Papageno se li atorga el dret de realitzar un desig. Demana vi, però pren consciència que li agradaria per sobre de tot tenir una companya, i canta el seu desig acompanyant-se del seu carilló. La vella reapareix i amenaça Papageno amb els pitjors turments si no accepta de casar-se amb ella. Li jura llavors fidelitat i tot seguit descobreix que és una jove i maca companya. Però un sacerdot els separa amb el pretext que Papageno encara no n´és digne.
En un jardí, els tres genis anuncien l'adveniment d'una nova era, de llum i d'amor. Salven Pamina, agitada per idees de suïcidi, i la tranquil·litzen sobre l'amor de Tamino.
Els sacerdots condueixen Tamino cap a les seves dues últimes proves: la del foc i la de l'aigua. Pamina s'ajunta a Tamino, guiant-el a través de les seves últimes proves. Són acollits triomfants per Sarastro i els sacerdots.
Papageno, sempre a la recerca de la seva Papagena, l'ocellaire està desesperat i considerant la possibilitat de penjar-se d'un arbre. Els tres genis apareixen i li suggereixen utilitzar el seu carilló per atreure la seva companya. Aprofitant que toca l'instrument, els tres genis cerquen Papagena i la dirigeixen al seu amant. Després de reconeixer's, la parella pot finalment conversar amb alegria.
Monostatos porta la Reina de la Nit i les seves dames cap al temple per a una última temptativa contra Sarastro. Però l'escena és llavors inundada de llum i elles s'aparten deixant lloc a Sarastro i el cor dels sacerdots que lloa els mèrits dels nous iniciats, i exalta la unió per la força, per la saviesa i per la bellesa. La flauta màgica toca les últimes notes de l'òpera.
[edita] Arguments filosòfics
[edita] El sentit explícit sobre l'escena
Combat de la llum contra la nit, les il·lusions i els enganys, permetent la instauració d'un ordre nou, que hereta de l'ordre antic i de les llums. El bé triomfa, simbolitzat per l'amor trobat pels personatges.
[edita] Sentits més complexos
Si es fa abstracció de les etiquetes (nit, llums...), la trama sembla complexa, barrejant elements clàssics i altres de més originals. S'hi veu sobretot:
- una potència (la reina) que demana l'ajuda d'algú que encara no és res més que un potencial, a qui dóna els instruments de l'èxit; ella acaba per fer-se reemplaçar per aquest peó fet príncep victoriós.
- un home (el príncep) que eludeix la seva condició de servidor conquerint pel seu compte el que tenia com a missió de recuperar, i explotant intel·ligentment una ideologia a la qual no se sotmet en aparença (la història no diu si ho fa realment).
- un home (el príncep) que travessa proves iniciàtiques, aprèn a dominar-se (amagar els seus sentiments, etcètera) i així conquereix el món (l'amor, el tron); un altre home (el servidor) que actua igualment ingènuament però es fa conquerir.
- un pensador, filòsof, el qual a la vegada manipula el cavaller per fer triomfar les seves idees, i sobretot donar-se la legitimitat per conquerir el poder.
- una revolució al final de la qual tot resta igual: només els individus han estat intercanviats, l'ordre social subsisteix, els nobles i les pleballes continuen estant separats.
[edita] La flauta màgica i la maçoneria
L'obra maçònica per excel·lència de Mozart és el singspiel La Flauta Màgica. Aquesta òpera, que ha esdevingut una de les més cèlebres, és considerada per molts estudiosos com un manifest maçònic. Sota l'aparença d'un conte de fades innocent, s'amaguen molts dels ideals i simbolismes maçònics, que Mozart va introduir (subtilment en alguns casos, obertament en molts més) tan en el llibret com en la música. El missatge essencial que Mozart volia transmetre a través de La Flauta Màgica era que els valors humans han de dominar i l'amor ha de triomfar sobre la venjança, dos dels pilars sobre els que es basa la Maçoneria.
Pel que fa als aspectes rítmics, l'exemple més clar i evident es troba en els tres acords inicials de l'obertura de La Flauta Màgica que simbolitzen els tres trucs que es realitzen a la gran porta dels Temples Maçònics (les Lògies).
En l'òpera hi trobem infinitat d'elements que s'identifiquen ràpidament amb el simbolisme maçònic: la ja mencionada introducció de l'obertura; la figura dels sacerdots d'Isis i la seva cofradia d'Iniciats; la contraposició dels personatges de Papageno i Tamino; molts tractaments rítmics i tonals fonamentats en la simbologia maçònica , etc..
Antonio Coen, un dels maçons més eminents del segle XX va dir:
- La Flauta Màgica, constitueix, de principi a fi, una cerimònia d'iniciació maçònica
Es indubtable, doncs, que la Maçoneria va ser una inesgotable font d'inspiració i de coneixements per a Mozart, i que per entendre plenament el significat de moltes de les seves obres, cal tenir present aquesta influència.
