Léon Blum

De Viquipèdia

Léon Blum

Léon Blum (París, 9 d'abril 1872 - Jouy-en-Josas, vora Versalles, 30 de març, 1950) fou un polític francès socialista que arribà a ser primer ministre i fins i tot cap del govern provisional el 1946-1947.

Era fill d'ua família jueva de classe mitjana. En la seva joventut fou amic del futur escriptor André Gide. Va estudiar dret a la Sorbona i es graduà el 1894. Treballà en el Conseil d'État, en el que va tenir una carrera brillant (les seves contribucions al dret de la responsabilitat de l'Estat, encara són vigents). Paral·lelament, també feia carrera de crític literari. Aviat esdevingué una de les figures literàries més importants de Françaa (col·laborà en la Revue Blanche).

Va demostrar poc interès per la política fins el cas Dreyfus de 1894, que va tenir en ell un efecte traumàtic com en tants altres jueus francesos. Fent campanya per Dreyfus va contactar amb el líder socialista Jean Jaurès, a qui admirava. Començà a participar en el diari socialista, L'Humanité, y es va unir al Partit Socialista francés, del qual aviat n'esdevingué el principal teòric.

Quan el 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial Jaurès fou assassinat, i Blum va prendre més protagonisme en el partit. El 1919 fou nomenat membre del Comité Executiu i diputat per París a l'Assemblea Nacional francesa. Malgrat el seu esperit conciliador i no condemnar la Revolució russa, no pogué evitar l'escisió dels comunistes, que fundaren el Partit Comunista Francès i s'endugueren la redacció de L'Humanité.

Aleshores va refer el partit, pel qual en fou diputat per Narbona des del 1929. Tot i que marxista ortodox, no acceptà el leninisme, i també s'oposà a donar suport als diversos governs d'esquerra burgesa, però la seva actitud canvià quan arribà Adolf Hitler al poder d'Alemanya el 1933. El 1935 va promoure amb els altres partits d'esquerra (inclosos els comunistes) la formació d'un Front Popular, que vencè a les eleccions del 1936.

Fou així el primer socialista jueu que esdevenia primer ministre de França, raó per la qual fou denostat pels antisemites i per la dreta autoritària ultracatòlica. També fou criticat pels seus partidaris, ja que no volgué donar suport als moviments obrers que feien crides a ocupar les fàbriques, ni al govern legítim de la Segona República Espanyola durant la Guerra Civil. Tot això el forçaren a dimitir el 1937. Malgrat tot, el seu govern va aprovar la jornada laboral de 40 hors, va nacionalitzar les indústries d'armes i donà drets polítics a la població àrab d'Algèria.

Quan el 1940 els nazis ocuparen França, no va fer cap intent de fugir del país, malgrat ser jueu i socialista, i fou un dels diputats que s'oposaren a la cessió de poders al mariscal Henri Philippe Pétain. Les autoritats de la França de Vichy l'arrestaren, i el 1942 el jutjaren a Riom, on la seva brillant defensa posà en evidència Pierre Laval. Els nazis decidiren el 1943 internar-lo en el camp de concentració de Buchenwald fins abril del 1945, quan, dedut a l'avenç Aliat, fou traslladat al de Dachau i més tard al Tirol. Alhora, el seu germà René Blum va morir al camp d'Auschwitz.

Després de la guerra fou breument primer ministre, ambaixador als EUA i representant francès a les Nacions Unides. El 1946 va substituir Georges Bidault com a cap del govern provisional de la República francesa. Dimití el 1947, quan s'aprovà la nova constitució de la Quarta República Francesa i fou escollit president el també socialista Vincent Auriol. Després es retirà a Jouy-en-Josas, on va morir el 1950.