David Lynch

De Viquipèdia

David Lynch al 2001

David Lynch (Missoula, Montana, EUA, 20 de gener de 1946) és un director de cinema dels Estats Units.

David Lynch és, a dia d'avui, un dels representats clars de la corrent surrealista dintre del cinema. Les seves pel·lícules sempre ens han trasllat a un món de somnis, un món de misteri, un món surrealista... La seva primera pel·lícula va ser "Cabeza Borradora" (Eraserhead), una perturbadora i aterridora història de surrealisme dut al límit. Però abans ja havia rodat 4 curts, el primer d'ells en 1966: Six Figuris Getting Sick, que començà sent un projecte artístic d'esculptures de relleu i va acabar essent un curtmetratge d'un minut de duració. Després tenim L'Alfabet o La Mare.

En 1990, va aconseguir atrapar a més de 50 milions de telespectadores només d'Amèrica amb la inoblidable Twin Peaks, al mateix temps que rodava “Cor Salvatge” (Wild at heart)(pel·lícula en la qual també va participar Duwayne Dunham, responsable de diversos episodis de la mítica sèrie), la qual va ser cancel·lada en 1992 a causa de la mesura que s'anava acostant al món de Lynch la sèrie baixava de audiència, tot el contrari que a Europa. Però va dirigir una pel·lícula el mateix any per a concloure la sèrie i servir també de precuela, es tracta de l'inquietant film Twin Peaks: El fuego camina conmigo (Twin Peaks: Fire walk with me).

Després de perdre bastant públic en les seves últimes pel·lícules, Lynch va dirigir en 1999 una història bastant diferent del que havia rodat fins a ara, es tracta del drama The Straight Story titulada a Espanya com "Una història veritable". Afortunadament, i per als detractors de Lynch, aquest mateix any va tornar a sorprender-nos amb el film "Mulholland Drive" (2002), una pel·lícula que aconsegueix atrapar a l'espectador i que ha fet història dintre del món de l'art surrealista.

[edita] Filmografia

Six Figures Getting Sick (1966)
The Alphabet (1968)
The Grandmother (1970)
The Amputee (1974)
Cabeza borradora (1978)
El hombre elefante (1980)
Dune (1984)
Terciopelo azul (1986)
Corazón salvaje (1990)
Twin Peaks (sèrie de televisió) (1990-1991)
Twin Peaks: Fire Walk With Me (1992)
Carretera perdida (1997)
Una historia verdadera (1999)
Mulholland Drive (2001)
The Short Films of David Lynch (2002)
Darkend Room (2002)
Rabbits (sèrie d'internet) (2002)

[edita] Cites i curiositats

Segons el director, "En una ciutat gran em vaig adonar que havia molta por. Venint del nord-oest, això et copeja amb la força d'un tren." "Crec que era un noi completament normal," recorda. "Per descomptat, a tots ens agrada pensar que un és diferent i únic... Segons els meus records, vaig tenir una infància feliç, sense massa problemes. Però els nois tenen els sentits particularment alertes, els ulls molt oberts, les orelles molt atentes, i el món els mana una cataracta d'informacions i sensacions... Els nois perceben les coses de manera molt forta, però tenen també una imaginació que pot amplificar els esdeveniments més insignificants, els detalls més ínfims.

Engrandit per la imaginació d'un nen, un petit esdeveniment pot convertir-se en la més bella o la més horrible de les històries. Quan era noi aquesta percepció de les coses podia ser formidable, però, al mateix temps, turbadora i inquietant. Per exemple, poder entrar a una casa i, sense buscar gens en particular, sense imaginar-te res de res, sentir que hi ha una mica rar en aquesta casa. Com un núvol malvat que sura en l'aire i t'indica de manera confusa que en aquesta casa alguna cosa camina malament. Hi ha gent adulta, tot sembla normal, però sentiu que hi ha una mica amagat, que en la casa regna un cert malestar subterrani que els quals viuen aquí no volen que els altres vegin... En la meva casa tot era molt tranquil, molt normal. Els meus pares mai es van barallar, fins a tal punt que de vegades fins a m'hauria agradat que es barallessin un poc, que hagués en la casa un poc de moviment. Però mai va passar gens. La nostra casa era un lloc sòlid, estable, tranquilitzador. Potser quan des del principi es posseïx una estabilitat tan gran, un fonament ben sòlid, un es troba més inclinat a sortir de si mateix. Mentre que si un creix en la inseguretat, després busca desesperadamente la seguretat, sense arriscar-se tant. Des d'aquest punt de vista, creo que vaig tenir sort."

"Quan era un adolescent, intentava divertir-me 24 hores al dia. No vaig començar a pensar fins que vaig tenir 20 o 21. Feia coses estúpides i comunes. No va succeir molt en el pis de dalt fins als 19. La meva mare es va negar a donar-me llibres per a acolorir quan era nen. Probablement m'hagi salvat, perquè si ho penses, el que fa un llibre per a acolorir és destruir completament la creativitat." Així fins que va complir 19 anys. O sigui, edat en la qual va començar la seva anar i venir per diferents escoles d'art, les quals abandonava.

En l'any 1965, no obstant això, va ingressar a la Pennsylvania Acadamy of Fini Arts (PAFA), de Philadelphia. "Era un temps magnífic per a estar en l'Acadèmia," assegura. "Les escoles tenen ones, i va succeir que jo li vaig pegar a una ona creixent i gegant. Havia tanta gent bona en l'escola. I aquest va ser el començament de tot. Se'm van aclarir les coses en termes de pintura, i el meu estil va trobar el seu camí." "La casa a la qual em vaig mudar quedava enfront de la funerària, al costat de Pop's Diner. L'àrea tenia un ambient grandiós -fàbriques, fum, autopistes, diners, els personatges més estranys, les nits més fosques. "Jo vivia en el carrer 13 i Wood. És un lloc molt industrial. A les 5:00 ja no hi ha ningú en el barri. Ningú viu aquí. I m'agrada molt això. És bell, si ho veus de manera correcta." "Vivíem barat, però la ciutat estava plena de por. Un nen va ser baleado en el nostre carrer i les marques de guix que envoltaven el lloc en el qual havia jagut van quedar en la sendera durant cinc dies. Ens van robar dues vegades, ens van disparar a les finestres i ens van robar l'acte." Entre les seves obres de l'època havia una complexa i entretinguda taula de pool elèctrica i una sèrie de "dones mecàniques", això és, clar, dones que es convertien en màquines d'escriure.

És allí on va trobar la seva veritable vocació. Va gaudir moltíssim aquesta etapa al costat d'uns altres amb inquietuds artístiques. La seva inclinació per la pintura es va fer manifesta. Després de passar per escoles d'art, en 1965 Lynch i un amic, Jack Fisk, van viatjar a Europa per a estudiar amb el pintor expressionista Oskar Kokoschka a Salzburg, Àustria. Van viatjar a París, i finalment a Atenes, Grècia, però van regressar als Estats Units als 15 dies. "No em va agradar Europa," assegura.

"Pensava tot el temps, aquí és on vaig a pintar. I no havia cap tipus d'inspiració allí per a la classe de treball que volia fer. Tenia la intenció de quedar-me tres anys. En canvi, em vaig quedar 15 dies! M'acordo d'estar ficat al llit en un soterrani a Atenes amb llangardaixos que grimpaven a les parets, i pensava que estava a 7.000 milles de McDonalds!" De tornada en Alexandria, va aconseguir (i va perdre sistemàticament) una sèrie de treballs: en una cigarrería, en una botiga d'art, en una oficina d'enginyeria i en una marquería, l'amo de la qual es cridava, apropiadament, Michelangelo. "Quan era acomiadat, això em duia a altra part, a noves experiències. Cada vegada que em tiraven, estava feliç de la vida!", recorda. "Però després de netejar un bany tapat (un treball que ningú més volia) per cinc dòlars, hauria anat a qualsevol part amb la condició de sortir-me d'aquí."