Clàssic

De Viquipèdia

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

Cal reestructurar

Bust d'Homer.

Clàssic és l'autor o l'obra d’art que són valorats positivament i són exemples a imitar. Amb el temps, la crítica i la historiografia estableixen allò que cal considerar com clàssic.
Clàssic és l'autor o l'obra que reinterpreta models de l'Antiguitat clàssica. Concepte associat a classicisme, l'autor o obra immersos en un classicisme són clàssics.
Clàssic és l'autor o l'obra que adopta les normatives i ideals de l'Antiguitat clàssica. Essent l'autor esclau d'aquesta reglamentació. Aquesta definició ha quedat en desús.
Clàssic és l'autor o obra d'art emmarcat en el lapse de temps anomenat Antiguitat clàssica. Aquí es poden incloure obres i artistes menors.
Període clàssic és el període de la cultura grega que transcorre entre el període arcaic i el període hel·lenístic.

El significat de clàssic és variable segons el país o l'època. Al segle XVIII, clàssic significava que posseïa les qualitats d'harmonia, serenitat o equilibri propis de l'Antiguitat clàssica. Al segle XX significava estàndard, normatiu i es pot aplicar a camps impropis de l'art com un "model clàssic" referit a un automòbil com a un vestit.

[edita] Origen

El rei de Roma i gran legislador Servi Tul·li (578-534 aC) elabora unes reformes que es coneixen amb el nom de Constitució Serviana. Un afer cabdal d’aquella constitució és l’estratificació dels ciutadans en cinc classes. El que en principi va ser una classificació acaba sent un segell de qualitat, doncs clàssic deriva de l'adjectiu llatí classicus que literalment significa "pertanyent a l’alta classe de ciutadans", posseint connotacions de superioritat, autoritat i perfecció.

Aulus Gellius, romà del segle II que en la seva miscel·lània Noctes Atticae (XIX, VIII, 15) fa referència a classicus scriptor, non proletarius. Valora els escriptors d’acord amb el tipus de tribut romà. Per tant, des dels inicis el mot clàssic es revesteix de valors econòmics, qualitatius i morals; definint a l’escriptor de primera classe i no de la plebs. Durant l’edat mitjana hom es refereix a les cultures i l’art anterior com antic. És al renaixement, quan es fa l’associació entre clàssic i antic, donant a allò que queda en un passat remot un valor superior que al produït en la història recent. Al segle XIX durant el romanticisme, és quan els germans August Wilhelm von Schlegel i Karl Wilhelm Friedrich von Schlegel estableixen una connexió entre diferents moviments de diferents èpoques i diferents llocs geogràfics resignificant al terme classicisme. En aquell moment no hi ha només un interès per recuperar als clàssics, autors i obres d’art antigues del món mediterrani, sinó que en afirmar la consciència nacional del territori on es produeix el classicisme en qüestió.

La complexitat semàntica del terme clàssic és heretada de l’oposició entre els termes "antics" i "moderns", emprats per distingir grecs (antiqui) de romans (moderni). Al segle XIV, aquesta oposició s’utilitzava per distingir els qui recuperaven un projecte ètic i polític (antiqui) dels filòsofs escolàstics (moderni). Al segle XV, Lorenzo Valla distingeix entre els escriptors que utilitzen la llengua llatina tradicional, pura i correcte (antiqui) dels que utilitzaven un llatí vernacle (moderni). Al segle XVII s'estableix la distinció entre edat antiga (antiguitat clàssica), edat mitjana (període intermig) i edat moderna (renaixement). Encara avui, utilitzem sovint com sinònimes les paraules clàssic i antic.

[edita] Períodes anomenats clàssics

[edita] Antiguitat clàssica

L'època clàssica per excel·lència és l'antiguitat clàssica.

Tradicionalment, s’ha considerat que l’Imperi romà no afegeix res substancial a la cultura grega a excepció de la creació d’un model militar d’enorme fortuna. Això permet l’exportació per part de l’Imperi Romà d’aquell model cultural i en segon terme se sedimenta un pòsit cultural comú a les terres que envolten la Mediterrània. Encara que autors com Piranesi creuen que els models romans són superiors als grecs.

[edita] Període clàssic

Entenem com període clàssic, el període de la cultura grega que transcorre entre el període arcàic i el període hel·lenístic. El segle V aC, Atenes comanda 400 ciutats sota la lliga de Delos, és el període clàssic. Aspectes destacats del període clàssic:

Moneda de 20 dracmes, imatge d'un temple i efígie de Pèricles, 1982.

Partenó a l'Acròpoli d'Atenes.

Miró anomenat l'atanenc, Discòbol (reproducció).

Andokides-Maler, ceràmica, 520 aC.

Cultura: destaca el filòsof Plató que determina el pensament, la moral i el sentit de justícia europeu; l’historiador Heròdot que separa la fantasia del relat històric.
Política: destaca un nom propi, Pèricles és l’impulsor de l’ideal democràtic i de l’Acròpoli.
Arquitectura: l’Acròpoli es constitueix del Partenó, l’Erectèon i els Propileus.
Escultura: segurament si veiéssim com finalitzaven les seves escultures Miró o Policlet no ens semblarien escultures clàssiques, car ara estem acostumats a veure les seves escultures sense la capa de pintura amb que recobrien els marbres. Miró és molt conegut pel Discòbol i Policlet pel Dorífor conegut també com “cànon”
Pintura: no es conserva gaire pintura de Grècia, les tècniques més habituals eren la pintura mural i la pintura damunt taula. Sabem per escrits clàssics que Polignot i Apol·lodor eren dos dels pintors més reconeguts a Atenes. Polignot pinta amb un estil auster grans composicions de temàtica mitològica i paisatgista i Apol·lodor innova afegint clar fosc en les seves obres.

[edita] Altres cultures

El concepte clàssic és un concepte occidental. Altres cultures no han format la idea d’un temps i un lloc fundacional de la seva cultura, tampoc han valorat la ruïna com un objecte que dóna memòria d’un passat esplèndid o d'objecte a conservar. A Xina o Japó, la influència d’Occident ha fet replantejar i està fent replantejar la mirada enrera cap a la pròpia cultura.

Conceptualment, podem entendre que Egipte, Mesopotàmia o la Xina disposen de períodes clàssics o antics, en els quals les seves cultures s’aferren a tradicions i cànons inviolables.