Bukharà

De Viquipèdia

Bukharà (بُخارا en persa, Buxoro o Бұхара en uzbek, Бухара en rus i Boxara en tàtar) és una de les ciutats principals de l'Uzbekistan. És la capital de la regió de Bukharà (Buxoro Wiloyati, 39.400 km2 i 1.536.424 hab. el 2005) i està situada a l'extrem occidental del gran oasi de Zeravsan. La majoria de la població de la ciutat (247.661 habitants segons l'estimació del 2005) són tadjiks de llengua persa. Juntament amb Samarcanda són els centres principals de la cultura i la història persa tadjik; fou capital d'un khanat fins el 1920. Durant l'època soviètica aquests dos centres foren annexats a la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan, a desgrat dels tadjiks de l'Àsia Central. Des d'aleshores les autoritats uzbekes han dut a terme un ambiciós i sever programa d'assimilació i confinament cultural dels tadjiks de l'Uzbekistan.

A Bukharà també hi viuen un important nombre de jueus, els avantpassats dels quals es van instal·lar a la ciutat durant l'època romana, whose ancestors settled in the city during Roman times. Precisament el terme 'jueu de Bukharà' és usat sovint per descriure tots els jueus provinents de l'Àsia Central.

Taula de continguts

1 Llocs d'interès
2 Història
3 Llista d'emirs i khans
- 3.1 Ataliqs (dinastia Magit)

[edita] Llocs d'interès

El centre històric de Bukharà ha estat classificat per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. Conté un gran nombre de mesquites i madrasses.

A la plaça central s'hi troba una estàtua del savi filòsof populista Nasreddín, muntat del revés dalt del seu ase i agafant-li la cua, tal com és representat tradicionalment.

[edita] Història

Bukharà ha estat, històricament, un dels centres principals de la civilització iraniana. La seva arquitectura i les restes arqueològiques formen un dels pilars de la història i l'art dels perses. La regió de Bukharà, durant un llarg període de temps, va formar part de l'Imperi Persa. L'origen dels seus habitants es remunta a l'època de la immigració ària a la regió. Els perses sogdians van habitar l'àrea i alguns segles més tard el persa va esdevenir la llengua dominant entre ells.

Entrada a la fortalesa d'Arq

Bukharà va ser conquerida pels musulmans cap al 710 i, al cap de poc temps, va veure diverses dinasties com els samànides, els qarakhànides, els burkhànides, els seljúcides, els karakitais, els khwarizmshahs i els mongols. Durant aquesta darrera dinastia governant va format part del khanat de Txagatai i, dins d'aquest, de l'emirat de Transoxiana, que va arribar a ser encara més poderós amb Tamerlà. A la mort de Tamerlà (1405) els seus dominis es van descompondre en molts petirts estats, i cap al 1500 a Bukharà es va imposar Muhammad Xaibani, que va iniciar la dinastia uzbeka dels xaibànides, que el 1599 van donar pas als astrakhànides, substituïts pels seus Ataliq (ministres), que van arribar a khan i van formar la dinastia Mangit, abolida pels soviètics.

Des del 1886, Bukharà va haver d'acceptar el protectorat de Rússia. El 1916 la regió veïna de les Estepes es va revoltar contra el reclutament forçós al Turquestan (el govern del Turquestan comprenia el Kirguizistan, el Tadjikistan i l'Uzbekistan, amb els dos khanats encara no annexionats de Bukharà i Khiva) i les tropes russes la van aplanar amb sang, cosa que va deixar molt d'odi a les poblacions locals, fins i tot en territoris com Bukharà que no van participar a la revolta. El juny de 1916, al Congrés de les Nacionalitats de Lausana, un representant de Bukharà va reclamar la independència.

L'abril de 1917 Bukharà es va proclamar independent i, després de la revolució bolxevic, el govern de Moscou va renunciar al protectorat el 18 de març de 1918. El febrer de 1920, forces bolxevics van arribar al khanat i, amb aquest suport, un partit local (el Partit de la Jove Bukhària) va poder prendre el poder. El khan (o emir) va fugir a l'Afganistan i a Bukharà es va formar un govern provisional liderat per Othman Khodja, líder reformista. A l'agost es va establir un nou govern que va proclamar la república (2 de setembre de 1920) i Othman Khodja en fou elegit president el mateix dia, amb un govern de coalició de liberals i bolxevics. A l'octubre de 1920 es va promulgar la constitució, que establí la República Popular de Bukharà. El khan, des de l'Afganistan, va fer una crida a la resistència i una part del país va continuar sent-li fidel, sobretot el governador de Hissar, Ibrahim Beg. Les tribus rebels formaran més tard el nucli inicial dels basmatxis. Els reformistes es van veure impotents per realitzar el seu programa ja que depenien d'una administració conservadora que desitjava mantenir les tradicions socials i religioses, i això els va acostar cada vegada més als bolxevics.

El 23 de setembre de 1921 es va promulgar una nova constitució. El 1922, el Partit Comunista de Bukharà es va afiliar al Partit Comunista de la Unió Soviètica. Es va tornar a promulgar una nova constitució el 18 d'agost de 1922. El juny de 1923, Stalin va acusar el govern local de reaccionari i es va procedir a una purga; els membres nacionalistes del govern foren arrestats. L' 11 d'octubre de 1923, el Kurultay (l'Assemblea General) va adoptar l'acord d'establir una bandera del tot vermella amb les inicials de la república daurades. Els caràcters ciríl·lics van substituir els caràcters aràbics que s'utilitzaren fins el 1923.

El setembre del 1924, el quart Kurultay adoptà l'acord unànime de transformar la República Popular Socialista en una República Soviètica Socialista, i demanar l'ingrés a la Unió Soviètica. La República es va convertir així en una de les repúbliques de la Unió, però al cap de pocs mesos les repúbliques de l'Àsia central van ser dissoltes i redistribuïdes sota criteris ètnics i Bukharà va desaparèixer per passar a formar part de la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan.

[edita] Llista d'emirs i khans

Abul Fath Muhammad Xaibani Khan, 1500-1510
Djanibek, 1510-1511
Ubaidal·là I, 1510-1511 (junt amb l'anterior)
Babur de Kabul, 1511-1512
Ubaidal·là I (sol), 1512-1513
Kutxkuntxi, 1513-1530
Muzaffar al-Din Abu Saïd, 1530-1533
Ubaidal·là I (tercera vegada), 1534-1539
Abdal·là I, 1539-1540
Abdul Latif, 1540-1552
a la branca xaibànida de Samarcanda, 1552-1556 (Abdal·là I, en lluita fins el 1556)
Pir Muhammad, 1556-1561
Iskandar, 1561-1583
Abdal·là II, 1583-1598
Abd al-Mumin I, 1598
Pir Muhammad II, 1598-1599
Djani Muhammad, 1599-1603 (primer khan astrakhànida)
Baki Muhammad, 1603-1605
Wali Muhammad (a Balkh del 1599 al 1611), 1605-1611
Imam Kuli, 1611-1650
Nadir Muhammad (a Balkh del 1611 al 1651), 1640-1645
Abd al-Aziz, 1645-1681
Subhan Quli (a Balkh del 1651 al 1702), 1681-1702
Ubaidal·là II, 1702-1705
Abul Faid, 1705-1740
a Nadir Xa de Pèrsia, 1740-1747
Abd al-Mumin II, 1747-1751
Ubaidal·là III, 1751-1758
Abul Ghazi, 1758-1789
Amir-i-Masum Xa Murad, 1789-1800 (primer khan Mangit)
Amir Haidar Tura Khan, 1800-1826
Saïd Hussein, 1826-1827
Mir Umar, 1827
Mir Nasr Al·là Bahadur Khan el Carnisser, 1827-1860
Muzaffar al-Din Bahadur Khan, 1860-1886
Saïd Abd al-Ahad Khan, 1886-1910 (sota protecció de Rússia)
Saïd Alim Khan, 1910-1920 (sota protecció de Rússia)