Samni

De Viquipèdia

Samni (Samnium, Σαυνῖτις) fou una regió d'Itàlia. En sentit reduït el Samni era el país del samnites i en sentit estés era una regió administrativa formada pel país samnita i algunes regions adjacents.

Taula de continguts

1 Límits
2 Divisió del país
3 Els samnites
4 Història
5 Ciutats del Samni

[edita] Límits

El Samni limitava al nord amb els mars, els pelignes i els frentans; a l'est amb la Pulla; al sud amb Lucània; i al sud-oest i a l' oest amb Campània i Latium.

[edita] Divisió del país

El país estava dividit en regions naturals:

A la part nord vivien els caracens (caraceni) la mes al nord de les tribus samnites amb capital a Aufidena a la vall del Sagrus.
Les fonts del Vulturnus tenien a Esèrnia com a ciutat principal
La vall del Tifernus amb Bovianum, era el cor del país
La regió al nord de Bojano fins als frentans incloent la vall del Sangro i que limitava amb Bovianum per tots costats era el districte on vivien els pentris (pentri) la tribu samnita mes poderosa.
A la vall del Calor i valls adjacents, hi havia el districte dels caudins (caudini)
A l'est de l'anterior districte hi havia el país dels hirpins, considerats generalment samnites però amb un desenvolupament separat.
I del mont Hirpi cap a l'est, a l'alta vall de l' Aufidius una districte repartit entre el Samni (part muntanyosa) i la Pulla (part plana).

[edita] Els samnites

Els samnites foren un poble considerat d'origen sabí (eren de llengua sabèl·lica i sabèl·lics eren anomenats tant els sabins com els samnites). Els samnites es van establir a regions ocupades per pobles oscs i van assimilar el seu llenguatge que era molt semblant a la llengua sabèl•lica de la que l'osc era una branca.

Vers la segona meitat del segle V aC es van establir a Campània on es van barrejar amb la població local i van originar els campanis. Posteriorment van entrar a Lucània i van desplaçar a les tribus lucanes cap al sud. El país entre el riu Silarus i al Sarnus també el dominaven però més tard fou ocupat pels picentins (vegeu picentes).

Dels samnites es diu que eren guerrers i que eren molt valents, tenien hàbits simple si frugals i conservaven les supersticions que caracteritzaven als sabins. Algunes de les seves ciutats eren obertes però altres eren fortificades (com Aesernia, Bovianum i Aufidena, segons demostra l'arqueologia) ; la seva activitat principal era la ramaderia.

[edita] Història

Poc es sap dels samnites abans d'entrar en contacte amb els romans. Quan hi entren en contacte, el poble dels samnites estava format per quatre tribus: pentris, hirpins, caracens i caudins. Els frentans de vegades han estat considerats una cinquena tribu ja que eren samnites o molt propers, però sempre van mantenir una actitud aïllada de la resta. La constitució dels samnites es desconeguda, però es creu que hi havia una Lliga Federal (Lliga Samnita) i en temps de guerra es nomenava un comandant en cap suprem que portava el títol de Embratur (sabèl•lic per emperador).

La primera menció es produeix el 354 aC quan Roma i Samni van signar un tractat d'aliança. Segurament els samnites ja dominaven Esèrnia i la vall del Volturnus i pressionaven cap a la vall del Liris llavors ocupada pels volscs, auruncs i altres tribus d'origen osc o ausoni.

Un temps després els sidicini, un petit poble, fou atacat pels samnites i van demanar ajuts als campanis, que tot i el seu origen samnita els hi van donar suport. Els samnites van atacar als campanis i van ocupar Mont Tifata que va obrir el camí cap a Càpua, i els va portar a aquesta ciutat. Els campanis van demanar ajut a Roma, i el senat, després de dubtar per el tractat d'aliança concertat feia poc, va decidir fer costat als campanis. Això fou l'origen de la primera guerra samnita (343 aC).

Vegeu: Primera Guerra Samnita

Els samnites després de la pau (341 aC) foren aliats de Roma, tant en la guerra llatina, com després contra els volscs i àusons. El sidiquins, sotmesos als samnites, van quedar sotmesos a Roma perquè els samnites van dirigir les seves armes cap al sud on va aparèixer Alexandre I d'Epir que lluitava contra els lucans i avançava cap a Paestum; samnites u lucans foren derrotats en una gran batalla per Alexandre Molós però no va continuar el seu atac, i la seva mort a Pandòsia el 326 aC els va deixar aquest costat lliure.

El mateix 326 aC va esclatar la segona guerra samnita deguda a que els samnites ajudaven als grecs de Palaèpolis i Neàpolis contra els romans.

Vegeu: Segona Guerra Samnita

El 304 aC els samnites van demanar la pau incondicional. L'hegemonia romana a Campània fou reconeguda pels samnites i els samnites van haver de renunciar a futures expansions territorials i probablement van haver de renovar el tractat d'aliança amb Roma.

Després de la guerra Roma va actuar contra els grecs del sud, contra els mars i pelignes, i especialment contra la ciutat d'Arretium, on una revolta local va motivar la seva intervenció i aquesta va provocar l'aixecament general (302 aC); els rebels foren derrotats a Roselles i casi totes les ciutats etrúries van passar a formar part de Roma, quedant nomes com a semi independents Vetulònia, Populònia i Volaterrae. Això va crear ressentiments que els samnites esperaven aprofitar en benefici propi. La Lliga samnita va formar una aliança amb les ciutat d'Etrúria, amb els umbres, els lucans, sabins i gals sènons i va esclatar la tercera guerra samnita ([298 aC]) quant un partit dels lucans oposat a la aliança amb Samni va cridar en ajut a Roma.

Vegeu: Tercera Guerra Samnita

El 290 aC els samnites van haver de signar la pau amb el cònsol M. Curi Dentat, esdevenint aliats de Roma a la que haurien de subministrar soldats i materials, el que de fet els equiparava a la resta dels estats sotmesos a Roma que mantenien només una nominal independència.

El 282 aC els tarentins van formar una lliga contra Roma, en la que Samni hi va entrar, sota la direcció suprema de Pirros. Això es de vegades anomenat Quarta guerra samnita.

Els samnites no van tenir molta activitat a la guerra i fins després de la batalla d'Heraclea no van enviar al primer contingent (279 aC). El 278 aC a la batalla d'Asculum els samnites van mostrar el seu valor però tot seguir Pirros va sortir cap a Sicilia. Quant el 274 aC Pirros va tornar fou derrotat per Curius a Benevent, els samnites, tarentins i els altres aliats (lucans i brucis) no podien fer front a Roma. El 272 aC, després de la caiguda de Tàrent en mans dels romans, els samnites, els lucans i els brucis es van sotmetre i van demanar la pau i el cònsol Espuri Carvili i Lluci Papiri Cursor II van celebrar els triomfs sobre els samnites. Una revolta dels caracens el 269 aC fou ràpidament sufocada.

Després de la sotsmisió del 272 aC probablement els romans van endurir mes si es que era possible els termes de la dependència samnita de Roma. Es van establir dos colònies romanes, una a Benevent al país dels hirpins (268 aC) i un altra a Esèrnia a la vall del Volturnus (264 aC).

El 216 aC els hirpins i la resta dels samnites excepte els pentris es van revoltar a favor d'Anníbal. La part central del Samni es va lliurar dels combat mentre el país del hirpins fou teatre de diverses lluites. Esèrnia i Benevent mai foren ocupades pels cartaginesos. El 214 i el 212 aC els cartaginesos van fer operacions al territori dels hirpins. El 209 aC, al retirar-se Anníbal, els hirpins i altres rebels samnites es van sotmetre a Roma.

Ja no es torna a parlar d'aquest poble fins a la guerra social (91-89 aC) en que van prendre activa part. Foren dels primers a sollevar-se seguits pels picentins i mars; un dels cònsols de la federació italiana fou el samnita Caius Papius Mutilus, i la majoria dels generals principals dels italians (Marius Egnatius, Pontius Telesinus, i Trebatius) eren samnites. Després de la conquesta de la capital italiana Corfinium pels romans, la seu de la confederació es va traslladar a la ciutat samnita de Bovianum, i des allí a Esèrnia. Sul·la va derrotar finalment a Papius Mutilus, va conquerir Aeculanum i Bovianum per assalt i va reduir als hirpins, però la resta dels samnites va resistir i Nola no va poder ser conquerida. Al final del 89 aC quant ja casi totes les nacions s'havien sotmès, els samnites encara resistien tan amb lluita guerrillera a la muntanya com a Nola, operacions que es van ajuntar amb la guerra civil entre Sul•la i Gai Mari.

Els samnites es van declarar llavors per Mari; després de la derrota d'aquest a Sacriportus (82 aC) i el fracàs de l'exèrcit dels populars (de majoria samnita) dirigit per Caius Pontius Telesinus en aixecar el setge de Praeneste fent un atac inesperat a Roma (Sul•la els va derrotar a la batalla de Porta Colina el 1 de novembre del 82 aC, i Telesinus va morir) van donar tot el poder a Sul•la que va exercir represàlies contra els seus enemics. Vuit mil samnites presoners foren executats immediatament (altres presoners samnites de Sacriportus ja havien estat executats poc abans) i després va devastar el país. Estrabó diu que cent anys després la regió seguia en estat de completa desolació i les ciutats anteriors havien estats reduïdes a la condició de llogarets o havien desaparegut del tot.

Això fou la fi del poble samnita i del país. Els que van sobreviure van desaparèixer com a poble. Es van fer alguns intents sota l'imperi romà de repoblar el territori amb colons, especialment en temps de Neró que va fundar colònies a Sepinum, Telèsia, i Esèrnia però no van agafar prou prosperitat per arrossegar a la regió. Únicament Benevent va continuar essent una ciutat prospera i florent.

Sota August el país dels hirpins va quedar separat de la resta del Samni i fou inclòs a la regió segona (Pulla i Calàbria) mentre la resta formà part de la quarta regió (Samni, Sabínia, país dels frentans, país dels mars, país dels marruquins i país dels pelignes). Al segle II o III el límit fou reduït i la regió del Samni va quedar formada per el Samni propi i els país dels frentans.