Regne de Sicília
De Viquipèdia
Els orígens del naixement del Regne de Sicília es remonten al 1130, en que fou creat per l'antipapa Anaclet II, un regne a benefici de Roger II que comprenia l'illa de Sicília, la Calàbria, la Pulla i la Campània, que comprenia la ciutat de Nàpols.
Taula de continguts |
[edita] Conquesta i dominació normanda, 1071-1198
Sicília fou conquerida vers el 1071 pel "Gran Compte" Roger I, sent abans d'aquesta conquesta solament un comtat, amb ell s'iniciarà la dinastia Hauteville. Roger I formava part d'uns mercenaris normands que havien estat cridats pels bizantins que desitjaven expulsar els sarraïns de la península Itàlica. Sota Roger II, l'antipapa Anaclet II l'investeix rei de Sicília i el fa el seu deixeble, cosa que plantejarà un problema polític quan la dinastia Hohenstaufen prengui el poder al regne de Sicília.
Els descendents de Roger II regnen a Sicília des de la seva mort el 1154 fins a 1189: Guillem I i després Guillem II. Aquest últim en morir sense descendents mascles planteja un problema en la successció: la seva hereva legítima és la seva filla, Constança I de Sicília. Aquesta es casarà amb Enric VI, cosa que permetrà l'arribada al poder de la dinastia Hohenstaufen. El papa Climent III va témer pels béns de l'església de Sicília al pujar al poder la dinastia Hohenstaufen, cosa que provocà el seu rebuig al casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI. Climent III convidà a l'emperador a retre-li el jurament del vassallatge, però l'emperador ho rebutjà. El Papa decidí donar suport a Tancred de Sicília, bastard de Roger II, que mor el 1194.
[edita] Dominació Hohenstaufen, 1194-1266
Enric VI esdevé rei de Sicília el 25 de desembre de 1194, a Palerm, juntament amb la seva esposa Constança I de Sicília. El seu regnat però serà curt, ja que mor el 1197. Entre aquesta data i 1220, el Papat va intentar trencar el poder dels Hohenstaufen a Sicília. El regne de Sicília però no obté cap poder centralitzat com en les demés monarquies, així els barons i els bisbes usurpen les prerrogatives reials, i les ciutats grans no aconsegueixen tirar endavant les seves institucions comunals.
El 1220 Frederic II, el fill d'Enric VI, esdevé emperador. Aquell desembre a Càpua fa esment de la llei normanda i cancel·la les concessions de 1189 per a castigar els quals van aprofitar la vacant de poder de la seva àvia per fer-se forts. El 1230, les constitucions de Melfi, inspirades de la llei romana, donen lleis reals al regne.
[edita] Dominació angevina, 1266-1282
Al pujar al tron Manfred I de Sicília el Papa Climent IV l'exomunicarà per ser fill il·legítim del seu pare, esdevenint el regne de Sicília feu del Papat. El 1262 Constança de Sicília, filla de l'anterior es casa amb Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó. Aquesta situació d'acostament entre la dinastia Hohenstaufen i el casal de Barcelona, sent Constança l'hereva de Manfred, provoca l'antipatia del francès Climent IV que buscarà ajuda en Carles I d'Anjou, germà petit del seu aliat Carles IX de França.
Així les tropes de Carles d'Anjou entraran a l'illa i batran Manfred I a la batalla de Benevent, mentre Carles és coronat rei de Sicília a Roma el 1266. Sota Carles d'Anjou, i posteriorment el seu fill Carles II, el nord es privilegia vers el sud, així la capital es traslladada de Palerm a Nàpols. Aquesta situació de dominació angevina conclou amb les Vespres Sicilianes, que conduïxen a la divisió del regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília, peninsular o regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília, insular, sota domini aragonès.
[edita] Dominació aragonesa, 1282-1442
Amb el casament de l'hereva legal de Manfred I, Constança de Sicília amb Pere el Gran d'Aragó, el regne de Sicília esdevé un dels principals interesos del comte-rei aragonès. Les Vespres Sicilianes representaran una doble rutpura: primer contra els angevins, amb qui els impostos eren molt alts; i deprés contra l'herència de Frederic I, una herència sempre en disputa (entre Hohenstaufen i angevins) i que no estavilitzava el regne. Així mateix fou una demanda d'autonomia. Per poder fer front als angevins, els sicilians van invitar a Pere el Gran a reivindicar els drets de la seva esposa, cosa que comportarà la separació en dos regnes.
Els conflictes entre els regnes de Sicília i Nàpols foren constants fins que es trià al Papa Benet XII en 1334, qui tenia relacions d'amistat amb Frederic II de Sicília, i li prometè el respecte de la Santa Seu a la Trinàcria.
Els dos reialmes restants estaran separats fins el 1442 quan el rei d'Aragó Alfons el Magnànim conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les Dues Sicílies.
