Monestir de Santa Maria de Ripoll
De Viquipèdia
El monestir de Santa Maria de Ripoll és un monestir benedictí situat a la localitat de Ripoll. És una de les millors mostres de l'art romànic de la zona.
[edita] Història
El monestir va ser fundat l'any 880 pel comte Guifré el Pilós. La seva missió era la de repoblar les valls del riu Ripoll i ampliar les seves possessions cap a la Cerdanya i Ponts. La primera consagració de l'església va tenir lloc el 20 d'abril de 888 i es va decidir dedicar l'església a la advocació de Santa Maria.
Guifré va deixar el seu fill Radulf a càrrec del monestir, perquè fos criat i educat segons les normes monàstiques. Radulf va ser anys més tard abat de Ripoll i bisbe d'Urgell. Poc després, Guifré va fer una cosa semblat amb la seva filla Emma per qui va fundar el monestir de Sant Joan de les Abadesses, proper al de Ripoll. El monestir va créixer i va prosperar ràpidament. Va ser consagrat de nou el 935, 977 i 1032.
Santa Maria de Ripoll va ser un important centre cultural, en part gràcies a la seva col·lecció d'escrits. A mitjan segle X el monestir contava amb 66 manuscrits. El 1008 ja eren 121 que es van convertir en 246 a la mort del abat Oliba el 1046. La majoria d'aquests manuscrits es copiaven i reproduïen en el monestir dins l'scriptorium. L'exemplar més valuós de la col·lecció és el conegut com la Bíblia de Ripoll amb nombroses il·lustracions i una sèrie de textos introductoris que la converteixen en una espècie d'enciclopèdia del text sagrat. Aquí es va escriure també a finals del segle XIII la Gesta Comitum Barcinonemsusm que està considerada com la primera història de Catalunya.
Oliba va ser també l'encarregat d'expandir els dominis de Santa Maria gràcies a la creació de nous monestirs com el de Montserrat o el de Sant Martí del Canigó.
A partir de l'any 1070 el monestir va passar a dependre del de San Victor de Marsella, dependència que va durar fins l'any 1169. Santa Maria de Ripoll va continuar sent el principal centre religiós de Catalunya fins al segle XV en el qual inicia un lent declivi que comença amb la pèrdua del control sobre el monestir de Montserrat l'any 1402.
El 2 de febrer de 1428, un fort terratrèmol va assolar la comarca del Ripollès. El sisme, d'intensitat IX a l'escala de Mercalli va ser un dels més intensos soferts a la història de Catalunya. Va destruir completament un dels campanars del monestir i va deixar la resta de l'edifici molt afectat. Les parts deteriorades es van reconstruir seguint un estil gòtic.
El final de la vida monacal a Santa Maria de Ripoll va arribar amb la exclaustració de 1835. Els monjos van abandonar el monestir que va ser arrasat i incendiat. L'edifici a poc a poc es va anar esfondrant: el 1847 va desaparèixer una part del claustre; i el 1856 la torre del palau abacial. A més, el palau abacial i d'altres edificis monacals van ser considerats com pedrera i les seves pedres van ser venudes a particulars.
El 1886, el bisbe Morgades, en aquells dies bisbe de Vic, va ordenar la reconstrucció del cenobi, tasca que va encarregar a l'arquitecte Elies Rogent. La restauració, finançada en gran part per les aportacions particulars, va finalitzar el 10 de juliol de 1893 amb una nova consagració de la basílica. La restauració, no obstant això, va canviar notablement l'aspecte original de l'edifici ja que l'arquitecte va afegir alguns elements inexistents en l'original com un cimbori o una sèrie de columnes que serveixen de separació de les naus laterals. El 1931 el monestir de Santa Maria de Ripoll va ser declarat Monument Històric-Artístic.
[edita] L'edifici
L'església que es conserva avui en dia va ser construïda gràcies a dos dels principals abats de Ripoll: l'abat Arnulf i l'abat Oliba. Arnulf va ordenar construir una església de cinc naus amb cinc absis acabada amb un sostre de fusta. L'església té unes dimensions de 60 m de llarg per 40 d'ample. La construcció va finalitzar el 977.
Oliba va ser l'encarregat d'afegir a l'església un transsepte i set absis; va ordenar també obrir la cripta i va emmarcar l'entrada amb un pòrtic decorat amb dos campanars a cadascun dels costats. Les obres d'ampliació de l'abat Oliba van acabar el 1032. La reconstrucció realitzada el 1830 va reduir les naus de l'església de cinc a tres. En el panteó comtal de la cripta estan enterrades les restes mortals dels comtes de Besalú i dels comtes de Barcelona fins a Ramon Berenguer IV.
El claustre consta de dos pisos. La construcció del primer pis es va iniciar al voltant dl 1180 encara que no es va acabar fins a principis del segle XV. El pis superior es va edificar entre els segles XV i XVI. Està format per tretze arcs semicirculars amb capitells inspirats en l'estil corinti. Cadascun dels capitells té un dibuix original amb temes que van des de la mitologia clàssica als temes quotidians.
El pòrtic, d'aproximadament un metre de grossor, està compost per una sèrie de blocs de pedra adossats a la paret de l'església. Va quedar molt deteriorat amb els incendis ocorreguts després de la exclaustració. No obstant això, és una bella peça representativa de l'art romànic català. A pesar de la complexitat del conjunt d'imatges que el componen, la representació de les mateixes és d'una notable senzillesa.
La part frontal d'aquest pòrtic està coberta per un relleu realitzat a mitjan segle XII. Està dividit en set franges horitzontals. En el centre es troba un pantocràtor i al seu al voltant es poden veure els símbols dels quatre evangelistes. A la part inferior es poden apreciar diversos animals mítics així com la representació dels set pecats cabdals.
El pòrtic està franquejat per dues estàtues, pràcticament destruïdes, dedicades a Sant Pere i Sant Pau. Al voltant d'elles es mostren diverses escenes de la vida dels apòstols. Completa el conjunt una representació dels dotze mesos de l'any.
[edita] Bibliografia
- Pladevall, Antoni, Els monestirs catalans, Ediciones Destino, Barcelona, 1970 ISBN 8423305112
- Tomás Bonell, Jordi, Descobrir Catalunya, Premsa Catalana, Barcelona, 1994.
- Rabuñal, Anxo et alt. Imatges de Catalunya, El País Aguilar, Madrid, 1995, ISBN 8403596316
