Medicina interna
De Viquipèdia
La medicina interna és una especialitat mèdica que es dedica a l'atenció integral de l'adult malalt, sobretot als problemes clínics de la majoria dels pacients que es troben ingressats en un hospital.
El metge especialista en medicina interna s'anomenen internista. En Espanya, per a obtenir el títol de Metge Internista ha de formar-se durant cinc anys en un hospital acreditat pel Ministeri d'Educació i Ciència i el Ministeri de Sanitat.
Taula de continguts |
[edita] Objectius de la medicina interna
- Atenció en els aspectes clínics d'una forma integrada i completa, tots els problemes de salut dels pacients ingressats en un hospital, obtenint una informació global del pacient.
- Guia el malalt en la seua complexa trajectòria pel sistema sanitari hospitalari, dirigint el protocol d'actuació enfront del seu malaltia i coordinant a la resta d'especialistes necessaris per a aconseguir un tractament adequat.
- Els metges internistes són els experts a qui recorren els metges de atenció primària i la resta d'especialistes, per a l'atenció de malalts el diagnòstic de la qual no és evident o es tracta d'un problema complex.
- Atendre els pacients amb les malalties més habituals que ingressen a l'hospital.
- Coordinació i assessorament respecte a les opinions relatives a la malaltia d'un pacient proporcionades per altres especialistes.
- Especial atenció al pacient afecte per diverses malalties i que pateix de diversos símptomas.
[edita] Història de la medicina interna
A finals del segle XIX va començar a desenvolupar-se la medicina hospitalària, molt unida a les clíniques universitàries, i va sorgir una nova orientació en la medicina general, més lligada a les ciències bàsiques biomèdiques i a l'experimentació, que va rebre el nom de Medicina Interna. L'internista ha sigut considerat, des de llavors, el clínic per excel·lència, l'exemple del metge en qualsevol època històrica. Dins d'aquest camp van quedar excloses les malalties quirúrgiques, les obstètriques i les pediàtriques, que, així mateix, van constituir altres especialitats. Aquestes, junt amb la Medicina Interna han sigut considerades, des d'aqueixa època, com a especialitats bàsiques.
La denominació de Medicina Interna sembla que va tenir el seu origen en Alemanya, en 1880. En aqueix any, Strumpell va escriure el primer tractat de Malalties Internes i 2 anys més tard, en Weisbaden, es va celebrar el I Congrés de Medicina Interna. Es volia indicar un camp de la pràctica mèdica en què els conceptes es basaven en el nou coneixement que emergia en fisiologia, bacteriologia i patologia, així com l'exclusió dels mètodes quirúrgics en la terapèutica empleada. Aquest nou camp, també portava la connotació d'una formació acadèmica i un entrenament, així com aquests metges podien fer de consultants d'altres especialistes. És a dir la medicina interna, seria com la medicina que tracta malalties des de dins, des del interior del cos, generalment amb medicaments, en contraposició amb la cirurgia que tracta les malalties des de fora, amb intervencions quirúrgiques.
A partir de la segona meitat del segle XX sorgeixen les especialitats mèdiques, branques de la medicina interna. Es pot caure en l'error que perjudica seriosament el pacient, que els especialistes no es responsabilitzen amb pacients que cauen fora de l'àrea de la seua particular competència i cada vegada ha sigut més freqüent que a un mateix malalt l'estiguen atenent múltiples especialistes, amb els més diversos i, a vegades, contradictoris enfocaments.
Actualment a Espanya, les plantilles de metge internista són les més grans de tot el sistema sanitari. No obstant, una gran part d'aquests traballen en serveis d'urgències, guàrdies, i traballs d'internitat. D'aquí 10 anys es preveu un recanvi generacional després de la jubilació d'un 15% d'aquests especialistes. Ni les diferents societats autonòmiques, la societat espanyola ni la gran majoria d'internistes han sapigut transmetre tant als pacients com a les administracions i gerències el paper angular d'aquesta especialitat, essent des del seu naixement una especialitat en crisis, on els seus profesionals representen l'ideal mèdic universal, humaniosta i científic que tant necessita la societat. Altres països més pràctics, amb els seus múltiples defectes per altre banda, han sapigut reconèixer el paper fonamental de la medicina interna per a ser un professional de qualitat, en concret a EEUU, on tots els especialistes han de passar 2 anys en un servei de Medicina Interna i posteriorment es superespecialitzen, restan encara aquell afany de perfecció basada en l'estudi que tant inculca als serveis de medicina interna a tots els profesionals.
[edita] El que és i no és la medicina interna
- La medicina interna és el contrari de cirurgia.
- És una especialitat estrictament hospitalària. Els internistes ambulatoris, del centre de salut o d'atenció primària són els metges de família, abans anomenats metges generals o de capçalera.
- Un especialista en medicina interna o metge internista no és un metge intern. Els metges interns residents, a Espanya, són els metges que una vegada superada una carrera teòrica general de sis anys, han de formar-se durant 3 a 5 anys per a aconseguir una especialitat mèdica o quirúrgica.
- Un metge internista o internista no és el mateix que un intensivista o metge especialista en vigilància intensiva, encara que aquest últim haja de tenir grans coneixements de medicina interna.
[edita] Especialitats mèdiques o de medicina interna
- Al·lergologia.
- Gastroenterologia.
- Cardiologia.
- Endocrinologia i nutrició.
- Malalties infeccioses.
- Geriatria.
- Hematologia.
- Medicina intensiva.
- Nefrologia.
- Pneumologia.
- Neurologia.
- Oncologia.
- Oncologia Radioteràpica.
- Reumatologia.
