Max Scheler
De Viquipèdia
Max Scheler (Munic, Baviera 22 d'agost de 1874 - Frankfurt am Main, 19 de maig 1928) fou un filósof social y religiós alemany.
Fou professor a les universitats de Jena, Munic, i Colònia des del 1919. Era deixeble de Rudolf Eucken, simpatitzà aviat amb les teories vitalistes de Henri Bergson i després d'Edmund Husserl s'aconvertí en el primer defensor de la fenomenologia.
Retornà al protestantisme, que havia abandonat pel catolicisme, evolució que deixà empremta en el seu pensament, dominat per l'intent d'entroncar l'idealisme platonitzant de la fenomenologia husserliana amb la tradició afectiva de pensadors cristians com sant Agustí i Blaise Pascal. COincideix amb Immanuel Kant en la importància del coneixement a priori, però a més del món de les essències (com diu Edmund Husserl, admet el món dels valors (estètics, jurídics, religiosos, gnoseològics, etc), tan objectiu com aquell i que obliga l'home a "realitzar-los" en els seus actes —que així adquireixen el valor "moral"—, fent al mateix temps que l'individu passi a ésser pròpiament una persona .
[edita] Obres
- Der Formalismus in der Ethik und die materiale Wertethik (El formalisme en l'ètica i l'ètica material dels valors, 1913-16)
- Vom Ewigen im Menschen (De l'etern en l'home, 1921)
- Wesen und Formen der Sympathie (Essència i formes de la simpatia, 1923)
- Versuche zu einer Soziologie des Wissens (Recerques d'una sociologia del coneixement, 1924)
- Die Stellung des Menschen im Kosmos (El lloc de l'home en el cosmos, 1928)
