Maquis

De Viquipèdia

Membres del maquis francès

Els maquis van ser els grups de la resistència francesa que, amagats a les regions poc poblades, boscos o muntanyes, van lluitar contra l'ocupació alemanya d'aquest país durant la Segona Guerra Mundial. Per extensió, i atenent a aquest significat de resistència, designa també els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista, .

[edita] Origen del mot

Maquis és una paraula d'origen francès que prové, al seu torn, del mot cors macchia que significa bosc atapeït o vegetació espessa, car fa referència a una forma de vegetació típicament mediterrània que es pot trobar a Còrsega.

[edita] El maquis a l'Estat espanyol

[edita] Els inicis

Acabada la Guerra Civil Espanyola, Franco no va intentar la reconciliació: hi ha 450.000 exiliats, 90.000 executats durant la guerra i 41.000 més durant la postguerra per motius ideològics. L'orígen de l'exili és la repressió, doncs a molts dels fugits probablement els esperava la mort. Estaven desorganizats ja que van marxar per salvar la vida, sense armament i poca consciència política del que feien. Tenien molt difícil fugir a l'estranger. A Portugal, la dictadura de Salazar els hagués entregat a Franco i des de 1940, a França, s'haurien trobat amb l'ocupació nazi. Espanya era una ratera.

[edita] La guerrilla organitzada

A part de l'assalt a la fàbrica de cerveses Moritz l'agost de 1944, l'acció més rellevant fou la invasió de la Vall d'Aran: entre el 8 i el 9 d'octubre de 1944. Quan els nazis ja retrocedien a França, 2.500 guerrillers van entrar a la vall ben equipats i amb armament pesant, sota direcció dels comunistes. Amb aquesta ofensiva i una altra similar amb 2.500 guerrillers uns dies després, els antifranquistes volien conquerir part del territori espanyol, declarant la zona conquerida sota el govern de la república, que llavors era a l'exili, i forçar els aliats a alliberar Espanya del govern de Franco, tal i com estaven fent a la resta d'Europa. A partir de la derrota a la Vall d'Aran, els comunistes deixaren aquest tipus de lluita

L´Agrupació Guerrillera de Catalunya, va pendre el relleu als comunistes però al poc temps van ser desarticulats.

El PSUC, el 1946 va començar a actuar en la lluita guerrillera urbana. Entre el 1946 i 1947 és el període de més activitat, amb nombrosos atentats, vies de tren, la voladura del monument de la Victòria i el més important: el 29 de novembre de 1946 van volar una part de l'edifici dels tallers del diari del Movimiento Solidaridad Nacional, amb la intenció d'acabar amb el director Luys Santamarina, que va salvar su vida al retrassar-se, tot i que va haver tres víctimes mortals. Aquesta agrupació també va ser desarticulada i l'octubre de 1948 estaven enfront d'un consell de guerra.

A partir de 1948 només els llibertaris la prosseguiren la lluita guerrillera a Catalunya.

El 7 de novembre de 1949, un miler de guàrdies civils assalta el campament l'AGLA de Cerro Moreno, a Santa Cruz de Moya, en el que moren dotze guerrillers dels tretze presents, pocs dies després d'una reunió del comandament de la organització. Aquest assalt marca el principi del final de la resistència armada en la zona, i és recordat amb un monument on hi havia el campament.

[edita] El final dels últims maquis

A causa de la decidida actuació policial i la consolidació del règim dictatorial, el maquis va quedar pràcticament desfet d'ençà 1950. Tan sols algun elements aïllats i sense suport dels dirigents a l'exili, van seguir fent accions de sabotatge, atracaments i assassinats selectius. Els guerrillers van realitzar centenars d'accions, però sovint molts dels combatents antifranquistes eren detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil allà on havien estat descoberts, encara que es rendissin i haguessin lliurat les armes. Per això, sabedors de la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort.

Entre els maquis més coneguts dels Països Catalans destaquen els noms de Francesc Sabaté (Quico Sabaté), Josep Lluís Facerías, Marcel·lí Massana i Ramon Vila (Caracremada).