Ivrea

De Viquipèdia

Ivrea és una ciutat d'Itàlia a la regió de Piemont, província de Torí. El seu terme té 30 km². La ciutat té uns 25.000 habitants. Es trova a 253 metres sobre el nivell del mar. El patró de la ciutat és Sant Sabí que es celebra el 7 de juliol.

Els seus monuments més destacats són el Castello delle Quattro Torrri, el convent de Sant Bernadí i la catedral.

[edita] Història

Eporedia fou una ciutat important de la Gàl·lia Cisalpina, al peu dels Alps, a la vora del riu Duria, a la gran vall dels salassis (avui Vall d'Aosta). Fou colònia romana fundada per Vellius vers el 100 aC, per controlar la vall i protegir les planes (segons Plini per indicació dels llibres sibil·lins) i dominava els dos passos principals a la vall. El seu nom derivaria (segons Plini) d'una paraula celta que vol dir "lloc de domesticar cavalls".

Fins que el salassis no foren dominats en temps d'August no va esdevenir una ciutat prospera. Ni Plini ni Ptolomeu li donen el títol de colònia, però si l'esmenten com a ciutat important i Tàcit diu que era una de les ciutats mes grans de la província al nord del Padus (Po). El 43 aC fou ocupada per Brut després de la batalla de Mutina (43 aC) abans de creuar els Alps amb el seu exèrcit. Encara era una ciutat rellevant al segle IV. Fou dels hèruls (Odoacre) el 476 i dels ostrogots des el 491.

Reconquerida pels bizantins el 538 va passar als llombards el 568. Amb els llombards fou la seu d'un dels ducats, del que es coneix només al duc Guntig. El seu nom es va transformar en Ivrea. El 774 va passar als francs i fou un dels comtats del regne d'Itàlia.

Vers l'any 1000 el poder a la ciutat havia passat als bisbes. El 1001, essent bisbe Warmond la va ocupar Arduí que el 1002 fou elegit rei d'Itàlia a Pavia, en contra del desig del emperador Otó III. Va romandre en mans dels seus bisbes. El segle XII els bisbes es van enfrontar amb els marquesos de Montferrat i això va afavorir el increment de poder del comú d'Ivrea i Canavese. El 1238 l'emperador Frederic II la va declarar feu imperial però el domini del bisbe va romandre. Montferrat la va ocupar el 1266 per un temps breu i després el 1278 fins el 1310. Fou un feu imperial que va passar a Savoia el 1313.

A la meitat de segle es va produir la revolta de camperols dirigida per Facino Cane, anomenat "Tuchinaggio", i finalment el domini fou reconegut al comte de Savoia Verde el 1356. Va ser ocupada per França del 1536 al 1537, al 1544 i del 1554 al 1559. Va estar sota domini de Tomàs Francesc de Savoia Carignan, general imperial, del 1638 al 1648 i fou ocupada per França altra cop del 1704 al 1706, i per darrer cop el 1798. El 26 de maig de 1800 hi va ser Napoleó. Fou retornada a Savoia el 1814.