Indalecio Prieto

De Viquipèdia

Indalecio Prieto Tuero (Oviedo, 30 d'abril de 1883 - Mèxic, 11 de febrer de 1962) va ser un polític socialista espanyol.

[edita] Biografia

Orfe de pare des dels sis anys d'edat, en 1891 la seva mare emigra a Bilbao.

Indalecio comença venent diaris diaris al carrer per guanyar-se la vida. Més tard aconsegueix treball com taquígraf en el diari La Voz de Vizcaya. Ja convertit en periodista comença a treballar com redactor del diari El Liberal, del que amb el temps arribaria a ser director i propietari.

En 1899 ingressa al Partit Socialista Obrer Espanyol. Com periodista, en la primera dècada de el segle XX, Prieto es converteix en figura destacada del socialisme al País Basc. És aquest un període marcat per la Primera Guerra Mundial, en la qual Espanya es va mantenir neutral, el que va reportar grans beneficis a la indústria i al comerç a l'Estat, però aquests beneficis no es van veure reflectits en els salaris dels obrers, pel que es va anar generant una gran agitació social que va culminar el 13 d'agost de 1917 amb el començament d'una vaga general revolucionària que, davant el temor de la repetició a Espanya dels fets esdevinguts a Rússia per aquestes dates, és reprimida durament mitjançant la intervenció de l'exèrcit i la detenció en Madrid del comitè de vaga.

Prieto involucrat com estava en l'organització d'aquesta vaga, fuig a França abans de ser detingut i ja no tornarà fins haver estat triat diputat, mesos més tard, a l'abril de 1918.

Molt crític amb l'actuació del govern i de l'exèrcit en la Guerra del Marroc, va tenir frases molt dures en les Corts amb motiu del denominat Desastre d'Annual de 1921, així com sobre la més que probable, encara que no provada, responsabilitat del rei en la imprudent actuació militar del general Fernández Silvestre en les operacions de la zona de la comandància de Melilla.

Oposat a la línia de Largo Caballero de col·laboració del seu partit amb la dictadura de Primo de Rivera, es van produir agres enfrontaments entre ambdós.

En el mes d'agost de 1930 va participar a títol personal, davant l'oposició de Julián Besteiro, en la formació de l'anomenat Pacte de Sant Sebastià, format per una àmplia coalició de partits republicans que es proposava acabar amb la Monarquia. En aquesta qüestió, no obstant això, si que va contar amb el suport de l'ala liderada per Largo Caballero.

Proclamada la II República el 14 d'abril de 1931, Prieto és nomenat ministre d'Hisenda del govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora. Ministre d'Obres Públiques en el govern de Manuel Azaña entre 1931-1933, va continuar i va ampliar la política d'obres hidroeléctricas iniciades en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, així com un ambiciós pla de millora d'infraestructures a Madrid, com el dels enllaços ferroviaris, la construcció d'una nova estació a Chamartín i el túnel d'enllaç, sota el sòl de Madrid, entre aquesta estació i la de Atocha, obres aquestes que no veurien la llum fins a molts anys després com a conseqüència de la guerra civil.

Oposat en principi a la vaga general de octubre de 1934, no obstant, ha de fugir a França per la seva col·laboració en diversos dels preparatius. A partir de llavors s'oposa a Largo Caballero adoptant una postura moderada, liderant el sector que s'oposa a la tendència revolucionària.

[edita] La Guerra Civil

Iniciada la guerra civil, en setembre de 1936, després de la caiguda de Talavera de la Reina, Largo Caballero es converteix en President del Govern, sent nomenat Prieto ministre de Marina i Aire. Després dels successos revolucionaris de maig de 1937 a Barcelona, cau el gabinet Largo Caballero i forma govern Juan Negrín, sent Prieto designat ministre de Defensa, encara que, en el seu fur intern, reconeixia que la guerra no podia guanyar-se per mancar la República del suport de les potències democràtiques. Durant el seu ministeri l'accés marítim per als subministraments soviètics va quedar tallat pels atacs dels submarins italians i la frontera francesa estava tancada.

Després de la caiguda del Front Nord a l'octubre, presenta la dimissió que no li és acceptada, encara que en març de 1938, després de l'ensulsiada del front de Aragó i els seus enfrontaments amb Negrín i amb els ministres comunistes, surt del govern. S'aparta de la política activa la resta de la guerra, encara que accepta una ambaixada extraordinària en diversos països de Sudamérica, on li està a la fi de la guerra. Troba l'exili a Mèxic, des d'on lidera la fracció majoritària del Partit Socialista.

En 1945 entra a formar part del govern de la república a l'exili, intentant arribar a un acord amb el sector monàrquic del franquisme, amb vista a la reinstauració de la democràcia a Espanya, però sense cap resultat, retirant-se definitivament de la política.

[edita] Obres

Durant la seva estada a Mèxic va escriure diversos llibres, entre ells: Paraules al vent (1942), Discursos a Amèrica (1944) i ja al final de la seva vida Cartes a un escultor: petits detalls de grans successos (1962).