Carlos Filipe Ximenes Belo
De Viquipèdia
 |
|---|
| Premi Nobel |
Carlos Felipe Ximenes Belo ( Bacau, Timor Oriental 1948 ), bisbe catòlic, administrador apostòlic de Dili i Premi Nobel de la Pau el 1996.
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Ximenes nasqué el 3 de febrer de 1948 a Wailakama, a la costa nord de Timor, enmig d'una familia molt senzilla sent el cinquè de sis germans, quatre nois i dues noies. El seu pare, professor i catequista, va morir quan ell tenia 2 anys. Sense el sustent paternal Ximenes, sent molt petit, es va veure obligat a haver de demanar arròs en els pobles propers.
[edita] Inici de la seva vocació
Des dels 5 als 14 anys, la seva vida va estar lligada al pastoratge de búfals. Després de cursar estudis primaris a Bacau, va ingressar l'any 1962 al seminari de Menegah, prop de Dili. Tenia llavors 14 anys i la seva vocació no estava molt definida. Al principi va voler ser jesuïta, però el seu pare espiritual el va advertir que a la Companyia de Jesús no es permetia ser bisbe, per la qual cosa va decidir ingressar en el seminari dels Salesians d'Ossu. Després va passar al seminari menor de Dare, als afores de Dili, on es va graduar el 1968.
Més tard es traslladaria al seminari de Manique, a Portugal, i va estudiar Teologia a Estoril. Després completaria els seus estudis en la Universitat Pontifícia Salesiana de Roma. Aquest últim període de formació es va estendre des de 1969 fins el 1981, amb un parèntesi entre 1974 i 1976, en el qual va ocupar destinacions pastorals a Timor Oriental i al col·legi salesià Do Bosco, de Macao.
De retorn a Portugal, Ximenes Belo va ser ordenat sacerdot, cantant la seva primera missa el 26 de juliol de 1980 a Lisboa. Aquest mateix any es va llicenciar en Teologia Espiritual i el juliol de 1981 va tornar a Timor Oriental al ser nomenat mestre de novicis salesians a la casa de Fatumaca, labor que va desenvolupar durant 20 mesos i va compatibilitzar durant altres 2 mesos amb el lloc de director del centre.
El 1983 el Papa Joan Pau II el va nomenar administrador apostòlic de Dili, en substitució de Martinho da Costa Lopes, una administració de dependència directe del Sant Pare. Posteriorment, el 1988 fou ordenat bisbe de la diòcesi extinta italiana de Lorium, a Lanzio, però sense deixar les seves responsabilitats com administrador de la de Dili.
[edita] Defensor dels Drets humans
Ximenes sovint visità els poblats controlats per l'exèrcit indonesi i en els quals les dones eren maltractades i violades. El bisbe, gran defensor dels drets humans, va començar així a denunciar la situació a través de la predicació i cartes pastorals.
Des d'aquell moment inicià una crítica moderada però sistemàtica de la presència militar indonèsia a l'illa de Timor, i ha contribuït a confeccionar llistes de desapareguts i a donar coneixements dels abusos que s'estaven cometent. També s'ha manifestat contra els mètodes dels combatents per la independència (el Fretilin), a qui acusava de provocar al govern al dedicar-se a matar i a robar.
Al maig de 1989 Ximenes va provocar l'ira de les autoritats d'Indonèsia per una carta demanant que l'ONU iniciés un procés de descolonització ,mitjançant la celebració d'un referèndum, a Timor Oriental, ex colònia portuguesa ocupada per Indonèsia des de 1975. Ximenes, però, no va rebre resposta.
El març de 1995 va arribar a acusar a l'exèrcit d'Indonèsia de voler assassinar-lo en dues ocasions. La primera el 1989, amb motiu de la carta enviada a l'ONU, i la segona al novembre de 1991, quan un grup de parlamentaris portuguesos planejava anar a Timor Oriental. Un tercer intent d'assassinat el va sofrir el 24 de desembre de 1996.
[edita] Premi Nobel de la Pau
La seva gran lluita per aconseguir la pau i la justícia en la seva terra li va valer l'11 d'octubre de 1996 la concessió del Premi Nobel de la Pau, compartit amb José Ramos-Hortas. Ambdós van ser premiats per la seva llarga labor a la recerca d'una solució pacífica al conflicte de Timor Oriental.
La concessió del premi a Belo va provocar tot tipus de reaccions. Mentre que la classe política portuguesa, el Vaticà i Amnistia Internacional es van congratular pel guardó, el govern del general Suharto va dir que la decisió era injustificada i no tenia fonament.
Després de la caiguda, el maig de 1998, del president Suharto, el 24 de juny d'aquell any es va entrevistar amb el nou president d'Indonèsia, Yusuf Habibie, qui li va prometre la retirada gradual de les tropes a Timor Oriental, una de les peticions de Ximenes Belo a les quals se sumaven la realització d'un referèndum d'autodeterminació o l'ensenyament del Tetum, llengua autòctona, a les escoles.
En els següents sis mesos va declinar l'oferiment per a mantenir nous contactes amb els responsables polítics d'Indonèsia en tant no es complissin les seves exigències. Va valorar positivament el nou oferiment de Habibie de possible independència, efectuat a la fi de gener de 1999, encara que això dependria del nou Parlament indonesi que sortís de les eleccions de juny, si bé el bisbe Ximenes Belo temia que aquest procés podria ser extremandament lent. Va demanar la fi de les hostilitats entre els partidaris i detractors de la independència del país i que un Tribunal Internacional jutgés les violacions dels drets humans comeses durant els 23 anys de domini indonesi.
Després de donar suport a l'acord arribat entre Portugal i Indonèsia el 5 de maig del mateix any, pel qual l'illa gaudiria d'una àmplia autonomia, a la fi de juny va promoure la celebració a Djakarta d'unes converses per la reconciliació, a la qual van assistir representants dels bàndols de timorans en conflicte, si bé no va culminar amb acords substancials. Finalment, el referèndum sobre l'àmplia autonomia, supervisat per l'ONU, es va celebrar el 30 d'agost de 1999, després d'un ajornament per problemes de logística i seguretat.
El 19 de febrer de 1998 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Pontifícia Salesiana de Roma. El 6 d'agost va ser condecorat amb la Gran Creu de l'Ordre de la Llibertat pel president portuguès, Jorge Sampaio.
Continuant amb la seva tasca pastoral el juliol de 2004 decideix marxar a Moçambic com a missioner.
