Transició democràtica espanyola
De Viquipèdia
La Transició democràtica espanyola, transició espanyola o simplement, transició democràtica, és el període de temps comprès entre la fi de la Dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya, a través d'una nova restauració borbónica.
Taula de continguts |
[edita] Durada de la transició
La durada de la transició varia segons les fonts:
- Alguns consideren, en una lectura curta, el periode 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en que el Regen restava definit com a monarquia constitucional.
- Altres consideran el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
- Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produïr-se l'alternància política i guanyar-les per majoria absoluta el P.S.O.E.
[edita] Valoració
Molts van considerar i consideren a la transició com una maniobra de distracció, que va forçar la prescripció amb total impunitat dels delictes comesos pel règim franquista, l'acceptació de la voluntat del dictador del successor a la Prefectura de l'Estat, la forma d'organització del mateix en forma de Regne, i un convenient canvi de jaqueta per als oligarques i alts funcionaris del règim . Molts catalans , per exemple Pere Quart i Lluís Maria Xirinacs, van anar més enllà considerant-la una mena de traició als represaliats.
Altres la consideren l'única opció pragmàtica donat el fràgil equilibri de l'època, i d'altres la consideren un model exemplar de trànsit entre dictadura i democràcia.
[edita] Procès evolutiu
[edita] L'agonia del franquisme
[edita] Situació política
Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en el casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos.
L'única resposta a les movilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la represió, com el procès 1001, al 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en que havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuitat del règim a la mort del dictador, cosa que es va veure parcialent truncada. El nomenanment a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Arias Navarro no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.
Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.
Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com a el seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" y a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.
[edita] Situació econòmico-social
La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercusions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises extarngeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'uan davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la miltància obrera.
Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Donat que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries , per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el mayor problema al que s'enfrontava el govern Carrero Blanco.
Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitage, i el buit fou omplert per l'especulació inmobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i fraus.
La protesta contra les deficients condicions socials - baix nivell sanitari i una inadecuada organització dels serveis educatius i mèdics - van servir per intensificar la conciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de politització.
Al llarg de 1975 es va reforçar la censura, un cop més, i nombrosos diaris van ser "segrestats".
[edita] Mort al llit
Quan Franco va morir, el 20 de noviembre de 1975, desprès d'una llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució inmovilista del franquisme sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista d'Arias Navarro va quedar destruida per:
- Les maquinacions del propi sector dur del franquisme (búnker), com p.e. el terrorisme d'Estat automàticament imputat al sector dur de l'esquerra (F.R.A.P.)
- Per les seves pròpies deficiències.
Això va dur a que coincidíssin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.
