Takeshi Kitano
De Viquipèdia
Takeshi Kitano va nèixer el 18 de gener de 1947 a Tokyo, Japó. Conegut també com a "Beat Takeshi" és actor, director de cinema, comediant, escriptor, poeta, pintor i dissenyador de videojocs japonesos.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Els inicis
Kitano va començar estudiant enginyeria però va ser expulsat de l'escola pel seu comportament rebel. Va aprendre comèdia, cant, ball i el clàssic teatre satíric japonès amb el famós comediant Senzaburo Fukami.
La seva oportunitat va arribar quan treballava d'ascensorista al local nocturn del seu amic Kaneko Kiyoshi. Aquest feia un show nocturn d'humor i una nit la parella còmica de Beat Kyoshi es va posar malalta, i com que Kitano havia insistit molt a sortir un dia a actuar ho van provar i així es va formar el duet còmic anomenat The Two Beats: Beat Kyoshi & Beat Takeshi la fama que van assolir els va portar per diversos programes de televisió. D'aquí va sortir Beat Takeshi el nom que encara utilitza actualment en les pel·lícules que ell interpreta com actor.
Un temps més tard la seva fama és va fer mundial quan va protagonitzar el show televisiu de Takeshi's Castle, conegut a Espanya amb el nom d'Humor Amarillo.
[edita] Les primeres pel·lícules
L'any 1989 Kitano accepta realitzar el primer paper de protagonista per a una pel·lícula, Violent Cop, aquí encarna el típic paper de policia dur i solitari. Per motius que no es coneixen, Fukasaku renuncia a la direcció del film i Kitano pren la decisió de dirigir-la. El motiu es simple: «No ho vaig fer mai i volia provar-ho».
Kitano s'apropia de la pel·lícula i modifica gran part del guió; l'adequa al seu gust endurint-lo i tensant-lo en gran mesura. En comptes de fer un film típic yakuza o d'acció americana, realitza una obra plena de violència dolorosa i passió. El seu passat de cabaretista i de còmic televisiu no l'ajuden en aquest moment, sobretot per la crítica cinematogràfica. Aquest film estrenat l'any 1989 va passar força desapercebut. La figura d'un Kitano violent i dur, crea un gran impacte envers al Kitano còmic i bufó. El públic queda desorientat igual que la crítica del país.
En aquell temps Takeshi col·laborava com a periodista en un diari esportiu de Japó. D'aquesta època va treure idees per fer la seva segona pel·lícula: Boiling Point (1990). Aquí ens retrobem amb l'humor irresistible de Kitano i amb algunes situacions còmiques posades estratègicament en els moments menys esperats. En aquesta s'enfronten jugadors de beisbol amb yakuzas.
La obsessió que tindrà amb els yakuzas al llarg de la seva carrera ve des de la seva infància. Ell va viure en el temps de la postguerra al Tokio més pobre, on els atacs dels yakuzas estaven a l'ordre del dia. Ell estava convençut que el seu pare també era un yakuza, tot i que en realitat era un pobre pintor que no guanyava ni per donar de menjar a un sol dels seus fills, i això que eren quatre germans (Kitano el més jove de tots).
El mateix any torna a escriure i a dirigir una pel·lícula, en aquesta ocasió però, ell no participa com a actor: Escenes front la mar, és una obra inspirada un altre cop amb l'esport, en aquest cas el surf. La pel·lícula és gairebé muda, els dos personatges principals son sord-muts i és que el protagonista principal de la història és el mar, aquest element serà un element molt present en totes les obres de Kitano. Va ser la primera ocasió en que el director aconseguia els primers premis per la seva obra.
L'any 1993 estrena Sonatine, en aquesta ocasió el director barreja la crua violència d'un grup de yakuzas amb escenes d'aquests jugant a la platja com nens, Kitano crea una espècie d'oasis on aquests poden oblidar-se del seu món de violència i de la seva probable mort imminent. Aquest treball el porta al festival de cinema de Cannes i guanya els primer premi al Festival Internacional de Cinema de Taormina.
En aquest moment i aprofitant la fama que ha guanyat, Kitano aprofita per obrir dues productores pròpies: Bandai Visual i Office Kitano.
[edita] Dos cops durs
L'any 1994 es va iniciar amb impressions de que continuaria el cicle d'èxits iniciats en els anys anteriors, però no va ser així. Durant els primers compassos de l'any s'estrena Getting Any?, una obra còmica basada gairebé simplement en esquetxos similars als televisius o amb paròdies similars a l'estil Monty Python. La pel·lícula va rebre duríssimes crítiques, qualificant-lo de film absurd. En alguns casos s'assegurava que aquest film significava el suïcidi professional del mateix Kitano. L'experiment fallit de Takeshi podria portar-lo al fracàs, tot i que el públic occidental mantenia un certa fascinació per la seva obra .
El segon cop dur per a Takeshi es va produir el 2 d'Agost del mateix any. De camí a casa seva Kitano és víctima d'un greu accident de motocicleta, el director anava més begut del compte i amb el casc de la motocicleta mal cordat. Tothom pensa que serà la seva fi. La seva cara restarà desfigurada per sempre i tindrà un tic permanent en un ull. Aquestes característiques físiques contribuiran notablement a la seva particular expressió en els seus films posteriors. Durant els llargs mesos de la seva recuperació, es dedica a la pintura, escriptura i a estudiar ciències naturals.
[edita] El retorn i el premi internacionals
L'any 1996 desprès de la llarga convalescència de l'accident, Kitano torna a la gran pantalla amb Kids Return, per alguns el títol mateix indica el propi retorn del director. El film és una espècia de valoracions personals de la seva vida, les mateixes experiències que anys desprès recollirà en el seu llibre Asakusa Kid.
Al 1997 roda la i surt a escena la pel·lícula més personal de Kitano: Hana-bi – Flors de Foc, aquesta representa l'explosió de l'èxit internacional de Kitano. En aquesta pel·lícula veiem diversos quadres que l'artista va dibuixar mentre estava rehabilitant-se del greu accident. És premiat en diversos festivals internacionals, aconseguint fins i tot el prestigiós Lleó d'Or a la 54ª Mostra internacional d'art cinematogràfic de Venècia.
Això va fer que al 1997 rodés la seva història més personal, Hana-bi – Flors de Foc, on podem veure molts dels quadres que va pintar durant la seva recuperació. Aquesta pel·lícula el portarà a guanyar un Lleó d'Or de Venècia.
[edita] La consagració del fenomen
El següent film torna a sorprendre als espectadors, L'estiu de Kikujiro (1999). Kitano crea una entranyable història, sobre del viatge que realitzaran el personatge principal que encarna el mateix Takeshi i un nen que vol veure a la seva mare que mai ha vist. Destaca la forma en que es combinen la tendresa de les histories i l'humor al més pur estil de director. Tot això amb una constant i repetitiva música que el director torna a seleccionar de forma magistral. Finalment dir que Takeshi dedica aquesta obra al seu pare, anomenat Kikujiro.
Els Estats Units desprès dels èxits internacionals de Takeshi estan interessats en que el director gravi allà la pròxima pel·lícula, amb la condició que sigui violenta. Kitano respon que serà més violenta del que voldrien, i condiciona l'acord a que es pugui gravar en anglès i japonès. D'aquest pacte va sorgir Brother (2000, va obtenir un gran èxit entre el públic més jove.
L'any 2002 s'estrena Dolls, un drama romàntic on es combinen tres històries d'amor. Un cop més l'artista demostra la gran quantitat de registres i el nivell notable de tots els que ha combinat al llarg de la seva ja dilatada carrera. Per la presentació de la pel·lícula l'actor va aparèixer per primer cop amb el pel de color ros. Això va ser per a que els seguidors s'acostumessin a la futura imatge que lluiria l'actor en la seva sorprenent nova pel·lícula.
I es que l'any següent Kitano torna a sorprendre el món del cinema amb el seu darrer film fins al moment Zatoichi (2003). Una nova adaptació del mític samurai japonès que encarna ell mateix. La pel·lícula aconsegueix un èxit sorprenent al Japó tot i els riscos que suposava fer una adaptació nova del mític Samurai (massatgista i cec). Kitano resol amb un èxit contundent la seva primera pel·lícula de època. Aconseguint premis de prestigi internacional com ara el premi a la millor pel·lícula al Festival Internacional de Cinema de Catalunya o el Lleó de Plata per la millor direcció al festival de Venècia.
[edita] Futurs projectes
Takeshi's (2005) és el nom de la nova pel·lícula del cineasta, serà portada a les grans pantalles aquest 2006, encara no es sap gaire sobre de que tractarà degut al secretisme que s'ha creat però pel que sembla, tractarà sobre una espècie de autoparódia d'ell mateix, de les seves obres i de la seva vida en general. Recentment ha estat presentada com a “film sorpresa” a la 62ª Mostra internacional d'art cinematogràfic de Venècia, que es celebrarà el pròxim 2 de setembre del 2006.
[edita] Filmografía
[edita] Director
- Violent Cop (その男、凶暴につき - Sono otoko, kyobo ni tsuki) (1989)
- Boiling Point - I nuovi gangster (３－４Ｘ１０月 - 3-4x juugatsu) (1990)
- Il silenzio sul mare (あの夏、いちばん静かな海 - Ano natsu, ichiban shizukana umi) (1991)
- Sonatine (ソナチネ) (1993)
- Getting Any? (みんな やってるか！ - Minnâ-yatteruka!) (1995)
- Kids Return (キッズ・リターン - Kidzu ritan) (1996)
- Hana-bi - Focs artificials (花火 - Hana-bi) (1997)
- L'estiu d'en Kikujiro (菊次郎の夏 - Kikujirô no natsu) (1999)
- Brother (ブラザー) (2000)
- Dolls (ドールズ) (2002)
- Zatoichi (座頭市) (2003)
- Takeshis' (タケシズ) (2005)
[edita] Actor
- Makoto-chan (1980)
- Danpu wataridori (1981)
- Manon (1981)
- Sukkari... sono ki de! (1981)
- Furyo (Merry Christmas Mr. Lawrence) (1983)
- Jukkai no mosquito (1983)
- Kanashii kibun de joke (1985)
- Yasha (1985)
- Komikku zasshi nanka iranai! (1986)
- Anego (1988)
- Violent Cop (その男、凶暴につき - Sono otoko, kyobo ni tsuki) (1989)
- Hoshi tsugu mono (1990)
- Boiling Point - I nuovi gangster (３－４Ｘ１０月 - 3-4x juugatsu) (1990)
- Erotikkuna kankei (1992)
- Sakana kara daiokishin!! (1992)
- Sonatine (ソナチネ) (1993)
- Kyôso tanjô (1993)
- Getting Any? (みんな やってるか！ - Minnâ-yatteruka!) (1995)
- Johnny Mnemonic (1995)
- Gonin (1995)
- Hana-bi - Fiori di fuoco (花火 - Hana-bi) (1997)
- Tokyo Eyes (1998)
- L'estate di Kikujiro (菊次郎の夏 - Kikujirô no natsu) (1999)
- Gohatto (御法度) (1999)
- Brother (ブラザー) (2000)
- Battle Royale (バトル・ロワイヤル - Batoru rowaiaru) (2000)
- Battle Royale: Requiem (バトル・ロワイヤル II - Batoru rowaiaru II: Rekuiemu) (2000)
- Zatoichi (座頭市) (2003)
- Izo (イゾウ) (2004)
- Blood and Bones (Chi to hone) (2004)
- Takeshis' (タケシズ) (2005)
[edita] Guionista
- Violent Cop (その男、凶暴につき - Sono otoko, kyobo ni tsuki) (1989)
- Boiling Point - I nuovi gangster (３－４Ｘ１０月 - 3-4x juugatsu) (1990)
- Il silenzio sul mare (あの夏、いちばん静かな海 - Ano natsu, ichiban shizukana umi) (1991)
- Sonatine (ソナチネ) (1993)
- Kyôso tanjô (1993)
- Getting Any? (みんな やってるか！ - Minnâ-yatteruka!) (1995)
- Kids Return (キッズ・リターン - Kidzu ritan) (1996)
- Hana-bi - Fiori di fuoco (花火 - Hana-bi) (1997)
- L'estate di Kikujiro (菊次郎の夏 - Kikujirô no natsu) (1999)
- Brother (ブラザー) (2000)
- Dolls (ドールズ) (2002)
- Asakusa Kid (2002)
- Zatoichi (座頭市) (2003)
- Takeshis' (タケシズ) (2005)
