Satanisme

De Viquipèdia

S'anomena satanisme l'adoració de Satanàs o l'ús del seu arquetipus com a font d'inspiració per a la vida. Com que Satanàs ve de l'hebreu shatan, que significa enemic o temptador, i a les religions monoteistes derivades de la jueva és l'antagonista de Déu i l'encarnació del mal, doncs d'això se'n deriva que històricament hi hagués la tendència d'anomenar satanisme a qualsevol altre culte que diferís d'aquests, que fos una supervivència de cultes pagans, o que fregués l'heretgia. De fet el terme apareix per primer cop al llibre "A confutation of a booke (by Bp. Jewel) entitled An apologie of the Church of England", de Thomas Harding (1565), referint-se als ensenyaments de Luter.

Com a fantasia és freqüent entre els adolescents, ja que es fa una identificació entre l'autoritat paterna i la figura de Déu. Per tant, en un joc de rebel.lia, s'identifiquen amb l'antagonista de Déu.

Com a inversió desafiant dels valors de la moral i de la fe dominant i de gust per les coses prohibides o pecaminoses és una actitud que trobem sovint al romanticisme més proper a The Satanic School. Apareix sobretot a l'obra de Byron i Shelley, però també a la de Baudelaire, Dostojevskij i André Gide. Una derivació actual des del punt de vista estètic d'aquest tipus de sensibilitat la podem trobar a algunes branques de la música i parafernàlia Heavy Metal o als sinistres i gòtics, també interessats en temàtiques vampíriques.

La bruixeria es podria considerar un satanisme, ja que fa referència a l’adoració i el pacte amb el diable. La pràctica d’aquest pacte hipotèticament es concretava en el tracte sexual entre bruixes i bruixots amb el diable, així com la cel.lebració de la missa negra.