Pascal Comelade
De Viquipèdia
Pascal Comelade és un dels músics catalans més reconeguts internacionalment.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Nascut el 1955 a Sant Feliu de les Forxetes, a la Catalunya Nord. Segons altres fonts, a Montpeller. El que sí que és segur és que era en aquesta darrera ciutat quan, de petit, per casa seva hi van passar molts músics del costat Sud de la frontera.
La seva mare, Eliane Thibaut-Comelade, és cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina, especialment cuina (medieval) catalana. Son pare, Pere Comelade, és psiquiatre.
Del 1974 al 1978 va viure a Barcelona, a casa de Lluís Llach. Hi va conèixer, entre altres, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Toti Soler, i va fer amistat amb Ovidi Montllor i Víctor Nubla (músic experimental, membre de Macromassa).
Després d'uns anys a Montpeller va tornar una altra temporada a Barcelona, concretament a Gràcia on va entrar en contacte amb una certa bohèmia, representada principalment pel poeta Enric Casasses, amb qui continua col·laborant, o el dibuixant Max.
Actualment viu a Ceret.
[edita] Música
Pascal Comelade és un músic difícil de definir. És compositor i multiinstrumentista. Les seves obres són sovint molt curtes, de 2 o 3 minuts, i gairebé sempre instrumentals. D'ell s'ha arribat a dir que és un rocker ultra minimalista o un clàssic post-modern. Fa música d'avantguarda sense oblidar les arrels.
Sobre com altres el qualifiquen, afirma: Estic fart de ser el fill d'Erik Satie, el nebot de Nino Rota i el no sé què de Kurt Weill.
Gaudeix d'un gran reconeixement a França i al Japó. S'han editat recopilatoris especialment per a aquest darrer país, i fins i tot existeix una banda japonesa, anomenada Pascals que han editat dos discos, Pascal Comelade presents Pascals i Abiento. El primer és de versions del músic català i el segon inclou, a més de dues versions d'ell, diverses composicions pròpies i un parell d'adaptacions d'altres músics, sempre passats per un sedàs comeladià.
Ha actuat per tot Europa i el Japó.
Ha col·laborat amb infinitat de músics. Com a exemple, a nivell català amb Toti Soler i Gerard Jacquet i a nivel internacional amb PJ Harvey (que ha posat veu a la genial Love too soon), Robert Wyatt i Richard Pinhas. Fa temps que afirma que farà un disc amb la cantant britànica PJ Harvey. Va col·laborar amb Sisa en la composició del l'àlbum d'aquest Visca la llibertat. A part, un dels seus àlbums, El Cabaret Galàctic, es diu igual que una cançó del cantautor galàctic.
Ha fet diverses bandes sonores, especialment per a films francesos, i música per a dansa i teatre. Per exemple per als espectacles Zumzum-ka i Psitt!!, Psitt!! de la companyia de Cesc Gelabert i per a l'adaptació teatral de La plaça del diamant feta per Joan Ollé.
Malgrat el seu èxit a nivell de crítica, potser la composició seva més coneguda a Catalunya és Sense El Ressò Del Dring, i tot just per què va ser el fons musical de la campanya de promoció de la programació d'estiu de TV3 del 2004.
[edita] Versions
Una de les constants en els seus àlbums és el fet d'adaptar melodies d'altres al seu estil. Fins hi tot hi té un àlbum sencer dedicat, Danses et Chants de Syldavie, amb, per exemple, Honky Tonk Women dels Stones, Brand New Cadillac dels The Clash, Egyptian Reggae, The Third Man Theme, Mexican Theme from Rio Bravo, Amapola, The Godfather Waltz, Bésame mucho o The Midnight Special.
També ha adaptat música tradicional catalana, com en els àlbums Música Pop - Danses de Catalunya Nord i els dos volums de Pop Songs del Rosselló, amb Gerard Jacquet. A part, no es estrany de trobar sardanes als seus discos, com L'espinosa ètica de la santa espina, de la Santa espina d'Enric Morera, o la Sardana dels desamparats.
Ha versionat també diversos himnes revolucionaris, com A las barricadas, Hijos del pueblo, Pozo Mª Luísa o La bella Ciao.
A nivell de músics catalans ha versionat diverses vegades Homenatge a Teresa, d'Ovidi Montllor, amb el títol Teresa i diverses cançons de Sisa, com l'Home dibuixat.
[edita] La Bel Canto Orquestra
Pel que sembla, el fet de sentir Music for Amplified Toy Pianos, de John Cage, el va afectar bastant i va decidir explorar aquest camí.
Per a molta gent, Pascal Comelade és "aquell músic boig que toca amb instruments de joguina". Tanmateix, en realitat el que fa és, per una banda, usar joguines com a instruments, i per una altra tocar pianos i guitarres reduïts, no realment joguines.
la Bel Canto Orquestra és l'orquestra amb qui sol tocar aquestes (i altres) composicions en directe. Les gravacions les sol fer tot sol o acompanyat per (uns pocs) músics diferents en cada tema.
Per la Bel Canto Orquestra hi han passat multitud de músics diferents, entre els que podríem destacar Pep Pasqual, de la Vella Dixieland Jazz Band. Un altre membre bastant habitual és el poeta Enric Casasses que hi toca el triangle. A part, declama els poemes a què Comelade ha posat música.
[edita] Publicacions
Ha escrit Pascal Comelade : Écrits monophoniques submergés i també, disponible per Internet, Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana. És coautor, juntament amb Joan-Lluís Lluís i Aleix Renyé del Manifest Revulsista Nord-Català.
El KRTU n'ha publicat el llibre/discPascal Comelade i la seva orquestra d'instruments de joguina. Aquest llibre és el catàleg de l'exposició homònia que es va estrenar al Museu del Joguet de Catalunya, de Figueres. Comelade hi ha col·laborat sovint, amb aquest museu.
[edita] Títols de cançons
Les composicions de Pascal Comelade són, en la seva immensa majoria, instrumentals i abstractes. Així doncs, els títols no volen dir res, a part de ser una etiqueta per a identificar-les. Segons ell, quan li ve al cap el que podria ser un títol interessant pet a una composició, l'apunta i quan fa un disc recupera aquestes llistes de títols.
És habitual que siguin jocs de paraules o semblin trets d'una sessió de cadàvers exquisits. A més, no tenen una llengua determinada, podent-se trobar en un mateix disc títols ens català, francès, anglès... i fins i tot no és estrany que un títol sigui una barreja de mots en diversos idiomes, tipus L'Orquestra del Titanic plays "That's amore" o La plaza d'orient as locus solus.
Un exemple de títols de cançons pot ser:
- 4 Rroses pour marie
- A hard Mordadelo's a gonna Filemon fall
- Anemic cinema
- Ava, in a palindromic garden
- Dali's mustache with gitano's chussure
- Don't touch my blue ôyster shoes
- El zoot-horn rrotllo enmascarado
- Hyparxiologi del rocanrol
- Il ventilator della F.A.I.
- L'espinosa ètica de la Santa Espina
- La cathedrale des cure-dents
- Nyigo-nyigo
- Patafisiskal Polska
- Señor Draminsky's danish lonely hearts club Orquestra
- The blank invasion of schizofonics bikinis
- The Skatalan Logicofobism
- To be dammit ornette to be
- Toti al Soler
- Un la minimal nu
- Your eyes like Juan Gris cubist Guitars
- Zas llast vals
[edita] Discografia
Pascal Comelade és capaç de publicar un parell o tres de discs per any, de manera que és ben difícil de seguir la seva discografia. A més, sovint fa edicions diferents a Espanya i França, i edicions especials per a, per exemple, el Japó.
Segons ell els seus discs pertanyen a dues sèries diferenciades, una major i una menor. A la major hi hauria discos de llarga durada tipus El Cabaret Galàctic o Cent Regards. A la menor, discos més temàtics i de curta durada, com Música pop, un disc de menys de 25 minuts, amb versions personals de danses tradicionals de la Catalunya Nord.
A part, té diverses bandes sonores de pel·lícules, com André le Magnifique o La Isla del Holandés, música per a dansa contemporània, com Zumzum-Ka, i directes com Live in Lisbon and Barcelona ninetynine.
La següent llista encara no és completa.
- Fluence (1975)
- Paralelo (1980)
- Sentimientos (1982)
- Back to Schizo (1975-1983)
- Détail Monochrome (1984)
- Bel Canto (1986)
- El Primitivismo (1988)
- Impressionismes (1988, per al mercat japonès)
- 33 Bars (1990)
- Cent Regards (1990)
- Ragazzin' the Blues (1991)
- Haikus de Piano (1992)
- Topographie Anecdotique (1992)
- Traffic d'Abstraction (1993)
- Danses Et Chants de Syldavie (1994)
- El Cabaret Galàctic (1995)
- Tango del Rosselló (1995)
- Musiques Pour Films V.2 (1996)
- Un Samedi Sur La Terre (1997) BSO
- Un Tal Jazz (1997)
- Oblique Sessions (1997)
- L'Argot Du Bruit (1998)
- Zumzum-Ka(1998)
- Live in Lisbon and Barcelona ninetynine (1999)
- Swing Slang Song (1999)
- Oblique Sessions II (2000)
- September Song (2000)
- André le Magnifique (2000) BSO
- Pop Songs del Rosselló, amb Gerard Jacquet (2000)
- La Isla del Holandés (2001) BSO
- Pop Songs del Rosselló 2, amb Gerard Jacquet (2001)
- Psicòtic Music'Hall (2002)
- Música Pop - Danses de Catalunya Nord (2003)
- Logicofobisme del piano en minúscul (2004)
- La filosofia del plat combinat (2004)
- La manera més salvatge (2006)
[edita] Enllaços externs
- Biografia
- Entrevista (en francès)
- Crítica d'una actuació
- Entrevista (en català)
- Un altre entrevista (en català)
- Article amb motiu de la publicació d'Argot du bruit
- Article amb motiu de la publicació de Psicòtic Music'Hall
- Text sobre ell de Joan-Lluís Lluís
- Article molt interessant sobre la seva música, malgrat petits errors, tipus que va néixer a Espanya
