L'últim home
De Viquipèdia
| '''L’últim home- (títol original:’’’Der Letzte Man.’’’ | |
| Dirigida per | Friedrich Wilhelm Murnau |
| Escrita per | Carl Mayer |
| Intèrprets | Emil Jannings Maly Delschaft Kurt Hiller Emile Kurz Hans Unterkircher |
| Produïda per | Erich Pommer |
| Distribuïda per | Ufa Universal per a Estats Units |
| Data d'estrena | 23 de desembre de 1924 |
| Duració | 126 minuts (segons la còpia) |
| Llengua | Alemany -Muda |
| Pressupost | |
| Pàgina IMDb (anglès) | |
L’últim home (versió original en alemany "Der Letze Man") és un film alemany dirigit per Friedrich Wilhelm Murnau el 1924.
Taula de continguts |
[edita] Sinopsi
Un porter d’un hotel de luxe del centre de la ciutat està molt orgullós del seu càrrec i del seu l’uniforme, amb el qual fa el fatxenda, cada vegada que torna al seu barri desprès de treballar. Però un dia, en arribar a la feina, es troba amb la sorpresa que el canvien de lloc...
[edita] El film
L’últim home fou una pel·lícula absolutament revolucionaria dintre de la indústria cinematogràfica del seu temps, fins al punt que molts historiadors la mencionen com el punt de partida del cinema modern, debut, principalment, a l’ús aclaparador de la retòrica cinematogràfica- amb una proliferació de complicats travellings, en els quals la camera, per exemple, lliscava des de la finestra d’un alt edifici fins a arribar al forat d’una trompeta tocada per un músic de la vorera del carrer; sobreimpresions i efectes especials fotogràfics, amb l’ús de lents que distorsionaven la imatge; espectaculars contrallums; disseny de decorats especialment preparats per a fer-hi circular la camera i els actors, en llargs i barrocs plans-seqüència, etc.- exercint una gran influència en la estètica i la narrativa de realitzadors posteriors, especialment Orson Welles i Stanley Kubrick.
Murnau feia temps que cercava la narració cinematogràfica pura, sense cap element literari, extern, segons ell, de la natura visual i poètica de la imatge fílmica. Les seves darreres pel·lícules foren un progressiu depurament d’aquest llenguatge, establert des de feia ja uns anys, però que ell el portà fins a les darreres conseqüències amb aquest film, on arriba a la gosadia de no emprar ni un sol cartell de diàleg, ni tan sols explicatiu (excepte una carta que llegeix el protagonista en un moment culminat del film). L’únic element que usà fou la imatge, fent de L’últim home el llargmetratge més radicalment cinematogràfic del seu autor.
La interpretació d’Emil Jannings, que donà vida al vell porter amb profusió de detalls que denotaven un analític grau d’observació del comportament d’un ancià (Jannings tenia llavors només 39 anys), amb l’ajut del realista i minuciós maquillatge de Waldemar Jabs, és antològica.
L’operador de camera Karl Freund, que posteriorment es faria director a Hollywood a on rodaria films com La mòmia (1933) feu un bon nombre de solucions tècniques inèdites, com l’emplaçament de la camera damunt d’una bicicleta, la qual desprès entrava dintre d’un ascensor transparent, de manera que, sense parar de rodar, transportava l’espectador a punts de vista insòlits fins a llavors.
[edita] la recepció del film
L’últim home representà una revolució dintre de la indústria cinematogràfica mundial i feu que Hollywood s’interessés per el seu director i tot l’equip tècnic, que, tard o d’hora acabaren treballant a Estats Units. La crítica l’aclamà des del primer moment com a una obra mestra sense precedents però el fou un evident fracàs de públic: el film que, tot i la quantitat d’efectes fantàstics emprats per a reflectir l’estat de tensió psicològica del personatge, tenia un marcadíssim to realista, excessiu per a la deprimida Alemanya de la postguerra. Els espectadors estatunidencs també la trobaren massa depriment, fet que no ajudà a la seva carrera comercial, precisament.
El productor exigí a Murnau que rodés un final feliç que no va aconseguir fer que la pel·lícula tingués millor resultats a la taquilla. Tot i l’evident postís afegit comercial que aquest final representa- amb un lluminós to de comèdia, totalment desenganxat de l’atmosfera fúnebre de la part final del film- Murnau el va rodar amb un entusiasme evident i és, justament, en aquesta part, a on hi ha algunes de les seves millor troballes.
