Jordi de Sant Jordi
De Viquipèdia
Jordi de Sant Jordi, va néixer al Regne de València en data indeterminada i va morir probablement el 1424.
Fou cavaller i escriptor. Tingué el càrrec palatí de cambrer reial i fruí de la protecció d'Alfons el Magnànim.
Participà en l'acció de Calvi i al setge de Bonifazio i, sempre al costat del monarca, entrà a Nàpols, on es trobava el 30 de maig de 1423, quan fou ocupada per Francesco Sforza, i fou fet presoner. A la captivitat escriví el poema Presoner, on palesa les seves angoixes i el seu enyorament per la cortesana vida sumptuosa i la seva confiança en una breu alliberació per part del rei.
Poeta eminentment cortesà, apareix vinculat al grup d'escriptors joves que lloen la reina Margarida de Prades, vídua de Martí I, a la qual sembla que dedicà algunes de les seves més solemnes cançons, com Midons i segurament els Estramps.
En aquest ambient es degué relacionar estretament amb Andreu Febrer i amb el Marquès de Santillana.
El seu breu cançoner (18 composicions) és essencialment amorós, dins l'actitud encara vinculada a l'amor cortesà trobadoresc, que mantenia la seva vigència i eficàcia en els nuclis postfeudals de Catalunya.
La influencia dels grans trobadors del segle XII (Peire Vidal, FoIquet de Marsella i, sobretot, Arnaud Daniel) és palesa en la seva obra poètica.
El seu més bell poema, veritable joia de la lírica catalana, els Estramps, s'obre amb uns versos, solemnes i rotunds, que exposen la idea de les faccions de la dama fixades en la retina de l’amant mort i que eleven a un altíssim to poètic una creença popular.
La suau tristor és també una característica de la seva lírica, plena de comiats angoixosos i tendres, de sospirs i d'evocacions en somni, amb enyorament i melangia.
El poeta sovint recorre a expressions i recursos retòrics presos de la lírica italiana de Petrarca, que aleshores començava a difondre's entre els poetes catalans.
En Los enuigs continua la tradició del Monjo de Montaudon i de Cerverí de Girona.
No manquen de gràcia la seva Crida a les dones, pregó adreçat a les dames, i Lo canviador, poema sobre les trampes i argúcies que hom feia en els canvis de la moneda.
La seva Cançó d'opòsits constitueix la renovació d'un vell tema medieval a base de conceptes de trobadors i del Petrarca més retòric.
La seva llengua és encara un català en el qual són abundosos els provençalismes lèxics i de flexió, però sobre una base que sembla fonamentalment catalana.
Alguns dels seus poemes (Presoner, també conegut amb el títol de Desert d’amics, i Cançó d’opòsits) han estat bellament musicats per Raimon.
