Guerra dels remences
De Viquipèdia
La Guerra dels remences o Revolta del remences fou el conjunt de moviments revolucionaris que va protagonitzar la pagesia de la Catalunya Vella durant la segona meitat del segle XV per reivindicar l'abolició dels Mals usos, un conjunt de gravàmens, servituds i subordinació humiliant cap al seu senyor.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
A la primera meitat dels segle XV, la corona havia tingut posicions canviants entre el suport a les reivindicacions remences (Joan I i Martí l'Humà) i un major suport a la noblesa (Ferran d'Antequera i Alfons el Magnànim).
Les fortes tensions que es manifesten entre senyors i remences, i la necessitat de la corona de limitar el poder dels nobles, aconsella al rei Alfons, des de Nàpols, a alterar la seva postura i a dictar en 1448 una reial provisió, en la qual permetia reunions de pagesos, per tractar de la supressió dels mals usos i recaptar fons per pagar al rei per la seva intervenció.
Amb aquesta finalitat es constituí un gran sindicat remença, que durant el bienni 1448-1449 tingué, més de 400 reunions controlades per un oficial reial.
El 14 de gener de 1455, el rei Alfons publicà la Sentència lnterlocutòria, que després d'una nova anul·lació, va ser confirmada en 1457, quan el rei va anunciar que renunciava definitivament a tornar a Catalunya i rebre l'ajuda oferta per les Corts catalanes.
El 27 de juny de 1458 mor sobtadament el rei Alfons a qui succeeix el seu germà Joan II.
[edita] L'enfrontament reial i la guerra civil catalana
Vegeu article específic: Guerra civil catalana
El nou rei Joan II tenia un enfrontament amb el seu fill, Carles de Viana per la corona de Navarra. En 1460 Joan II empresona a Carles de Viana i les Corts catalanes de Lleida assumeixen la seva defensa enfrontant-se amb el rei.
La mort al 1461 del príncep Carles, es la guspira que provoca l'inici de la guerra civil catalana entre la Diputació del General i Joan II, qui s'exilià a l'Aragó, restant a Catalunya el primogènit l'Infant Ferran i de regent la reina Joana Enríquez.
La reina, que s'havia mostrat favorable als remences mantenint la suspensió dels mals usos durant la seva regència, es refugia el 15 de març de 1462, amb el primogènit Ferran a la ciutat de Girona.
[edita] Primera guerra remença
Coincidint amb el clima de tensió institucional, els remences provoquen forts aldarulls, principalment, a la Vall d'Hostoles, a la Vall d'en Bas, a Santa Pau i a Castellfollit de la Roca.
Entre el 7 i el 22 d'abril, la reina Joana es posà en contacte amb Francesc de Verntallat, que des d'aquell moment, aparegué com a cap indiscutible dels remences de les terres de la Muntanya i li confia la defensa de la bandera reial.
D'aquesta forma, la guerra dels remences, que te per objectiu l'enfrontament amb la noblesa i els seus abusos, esdevé una part de la guerra civil catalana en tant que s'alia amb el bàndol reial amb un enemic comú (noblesa, Diputació i Consell de Cent).
Les terres de l'Empordà, Gironès, Maresme, Vallès, Barcelonès, li són fidels a la Diputació del General, amb l'excepció de la ciutat de Girona, un enclavament en terres enemigues que rebia suport logístic dels remences.
La muntanya –Garrotxa, Ripollès i la Selva- es el territori remença que Verntallat organitza a fi que pogués resistir anys. La seva filosofia militar fou creure que la muntanya era el seu refugi i que en el pla, les forces enemigues superiors en número el destrossarien.
Porta durant els primers mesos una activitat frenètica ocupant les conques mitja i alta del Ter i del Fluvià. El Dietari de la Diputació descriu un Verntallat que està simultàniament en llocs diferents, fet que contribuí a crear la llegenda del cabdill remença i dels verntallats.
Quan acaba la guerra civil amb la victòria del bàndol reialista el 28 d'octubre de 1472, i es signà la Capitulació de Pedralbes, els remences esperaven que el rei suprimiria els mals usos per la seva contribució a la guerra.
No fou així i el país entrà en una època de desconcert.
[edita] La postguerra
Joan II, ja vell, es mostrà indecís i propici a les pressions dels senyors i contemporitza sense arreglar el problema.
Per apaivagar la zona més conflictiva de la muntanya, l'any 1474 creà el vescomtat d'Hostoles i li dóna a Verntallat. El vescomtat fou creat per aïllar una zona que podria esdevenir molt conflictiva i que, governada per Verntallat - que s'havia preocupat d'obtenir privilegis per als seus pagesos-, esdevindria pacífica.
Però l'objectiu principal de Verntallat continua sent la defensa dels interessos remences i, al març de 1475, feia costat als pagesos de Corçà, alçats contra el bisbe de Girona. Pel juliol, llençà l'anomenada crida de Contestins, proclamant l'exempció total dels censos, les tasques i la resistència armada. Verntallat veu com s'endureixen les posicions de la seu de Girona davant la passivitat mostrada pel rei.
Joan II mor el 1479 i el rei Ferran II pujà al tron de la Confederació de Catalunya, Aragó i València. Aquest monarca continuarà sense solucionar el conflicte, mentre els pagesos continuaven sense pagar els censos i els mals usos. Forçat pels senyors, Ferran II, el 8 d'octubre de 1481, declarava anticonstitucional la suspensió dels mals usos, ordenada per la pragmàtica del rei Alfons IV l'any 1455.
[edita] Segona guerra remença
Els pagesos se senten traïts per la decisió del rei Ferran II. El 4 de gener de 1485, Pere Joan Sala, de Granollers de Rocacorba, s'alçà al front de la fracció més revolucionària dels remences.
Tot i obtenir algunes victòries, és derrotat a Llerona (Vallès Oriental) el 24 de març de 1485, essent executat quatre dies més tard. Tot i la derrota remença, la revolta obligà al rei a fer replantejaments i a cercar una política de negociació i pacificació.
Mentrestant, Verntallat i els seus remences mantingueren una posició de bel·ligerància passiva. Controlaven encara els castells de la Muntanya: el d'Hostoles, el de Castellfollit de la Roca, el de Milany (Vidrà), el de Rocacorba i el de Rupit, entre altres.
La presencia i ferma posició de Verntallat a la muntanya, evità que la derrota de Sala representés la fi de les esperances remences.
Això els va permetre, entre 1481 i 1486, negociar una posició de força. Després de moltes reunions, els remences acceptaren l'arbitratge reial en els conflictes amb els senyors, signant un compromís en Amer el 8 de novembre de 1485.
Finalment el 21 d'abril de 1486 el rei Ferran II, va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486).
Aquesta sentència redimia els Mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors.
