Francisco Umbral
De Viquipèdia
Francisco Umbral, pseudònim de Francisco Pérez Martínez, ( Madrid, Espanya 1932 ) és un periodista, novel·lista, biògraf i assagista espanyol.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Nasqué l'11 de maig de 1932 a Madrid, si bé va passar la seva major part de la infància prop de Valladolid. Malaltís de mena, fou escolaritzat als deu anys tot i que fou expulsat de l'escola l'any següent pel seu mal comportament. Tot i aixó, l'infant era una lector compulsiu i autodidacta de tot tipus de litaratura.
A Valladolid s'inicià en el món periodístic amb els seus escrits a la revista Cisne, passant a formar part el 1958 del diari El Norte de Castilla gràcies a la promoció de Miguel Delibes. Posteriorment va treballar a la ràdio La voz de León, i els diaris Proa i El Diario de León.
El 1961 va marxar a Madrid com a corresponsal i freqüenta la tertúlia del Café Gijón, on fa amistat i és protegit per Camilo José Cela, gràcies al qual publica els seus primers llibres. Descriu aquests anys en La noche que llegué al café Gijón. Es converteix en pocs anys, usant els pseudònims Jacobo Bernabéu i finalment Francisco Umbral, en un cronista i columnista de prestigi en revistes com La Estafeta Literaria, Mundo Hispánico (1970-1972), Ya, El Norte de Castilla, Por Favor, Siesta, Mercado Común, Bazaar (1974-1976), Interviú, La Vanguardia etc..., encara que és principalment per les seves columnes en els diaris El País (1976-1988), Diario 16, en el qual comença a escriure el 1988, i el El Mundo, en el qual escriu des de 1989 la secció Los placeres y los días. A El País va ser un dels cronistes que millor va saber descriure el moviment contracultural conegut amb el nom de la Movida madrileña. Alterna aquesta torrencial producció periodística amb una regular publicació de novel·les, biografies, cròniques i autobiografies testimonials. L'any 2003 va sofrir una pneumònia que li va tenir a les portes de la mort i de la qual es va recuperar.
El 1986 va ser candidat, al costat de José Luis Sampedro, a la butaca F de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, apadrinat per Camilo José Cela, Miguel Delibes i José María de Areilza, sent escollit Sampedro.
La seva qualitat literària ve donada per la seva fecunditat creativa, la seva sensibilitat lingüística i l'extrema originalitat del seu estil, molt impressionista, de sintaxi molt solta, metafòricament complex i abundant, flexible per als matisos més esquius de l'actualitat, abundant en neologismes i al·lusions intertextuals d'una exigent qualitat lírica i estètica. Aquesta particularitat el fa especialment intraduible i en conseqüència és un autor tot just abocat a altres idiomes i gairebé desconegut a l'estranger. Francisco Umbral és "un dels primers prosistes de la llengua espanyola del segle XX", segons Fernando Lázaro Carreter, i Miguel Delibes el qualifica com "l'escriptor més renovador i original de la prosa hispànica actual". Com articulista practica una espècie de costumbrisme antiburgès que no renuncia al jo més intensament romàntic i intenta donar al quotidià, en paraules de Novalis, la dignitat del desconegut, impregnant-se no poques vegades d'una desolada tendresa. Com a cronista polític Umbral fa gala, a més, d'una gran acidesa i mordacitat i una increïble intuïció per a captar l'epidermis oculta dels assumptes.
Entre els molts premis rebuts cal destacar el Premi Nadal de novel·la de 1975, per la seva obra Las ninfas; el Premi de la Crítica de narrativa en castellà per Leyenda del César Visionario el 1992; el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1996; el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 1997 pel conjunt de la seva obra i, finalment, el Premi Cervantes el 1999, màxim guardó de les lletres castellanes. Així mateix fou finalista del Premi Planeta el 1985 per Pío XII, la escolta mora y un general sin un ojo .
[edita] Obra publicada
[edita] Narrativa
- Tamouré (1965)
- Balada de gamberros (1965)
- Travesía de Madrid (1966)
- Las vírgenes (1969)
- Si hubiéramos sabido que el amor era eso (1969)
- El Giocondo (1970)
- Las europeas (1970)
- Memorias de un niño de derechas (1972)
- Los males sagrados (1973)
- Mortal y rosa (1975)
- Las ninfas (1975, Premi Nadal de novel·la)
- Los amores diurnos (1979)
- Los helechos arborescentes (1980)
- La bestia rosa (1981)
- Los ángeles custodios (1981)
- Las ánimas del purgatorio (1982)
- Trilogía de Madrid (1984)
- Pío XII, la escolta mora y un general sin un ojo (1985)
- Nada en el domingo (1988)
- El día en que violé a Alma Mahler (1988)
- El fulgor de África (1989)
- Y Tierno Galván ascendió a los cielos (1990)
- Leyenda del César Visionario (1992, premi de la Crítica)
- Madrid, 1940 (1993)
- Las señoritas de Avignon (1995)
- Madrid 1950 (1995)
- Capital del dolor (1996)
- La forja de un ladrón (1997)
- Historias de amor y Viagra (1998)
- Los metales nocturnos (2003)
[edita] Assaig i cròniques
- Diccionario para pobres (1977)
- Diccionario cheli (1983)
- La escritura perpetua (De Rubén Darío a Cela) (1989)
- Y Tierno Galván subió a los cielos (1990)
- El socialfelipismo: la democracia detenida (1991)
- La década roja (1993)
- Las palabras de la tribu (1994)
- Diccionario de literatura (1995),
- Madrid, tribu urbana (2000)
- Los alucinados (2001).
- Cela: un cadáver exquisito (2002)
- La República bananera USA (2002)
- ¿Y cómo eran las ligas de Madame Bovary? (2003)
[edita] Biografies
- Larra, anatomía de un dandy (1965)
- Valle-Inclán (1968)
- Lorca, poeta maldito (1968)
- Lord Byron (1969)
- Miguel Delibes (1970)
- Lola Flores, sociología de la petenera (1971)
- Ramón y las vanguardias (1978)
- Valle-Inclán: los botines blancos de piqué (1997)
[edita] Autobiografies
- La noche que llegué al café Gijón (1977),
- Memorias eróticas (Los cuerpos gloriosos) (1992)
- El hijo de Greta Garbo (1977)
- Días felices en Argüelles (2005).
