Francisco Martínez de la Rosa

De Viquipèdia

Francisco de Paula Martínez de la Rosa Berdejo Gómez y Arroyo (Granada, Espanya 1787 - Madrid, Espanya 1862) Poeta, polític i dramaturg espanyol, fou President del consell de Ministres d'Espanya (1834-1835).

[edita] Infància i estudis

Va néixer el 10 de març del 1787 a Granada, al sud d'Espanya. Era d'una família acomodada, va estudiar a l'escola José Garcipérez de Vargas, on es va rebelar com a superdotat, per això va tenir el privilegi d'ingressar amb dotze anys a la Universitat de Granada, on es va llicenciar i doctorar en dret civil el 1804.

[edita] Vida laboral i política

El 17 d'abril del 1805 es va estrenar com a catedràtic de Filosofia Moral a Granada. Iniciada la Guerra de la Independència Espanyola, va fundar el Diari de Granada el 1808, i es va encarregar d'una missió diplomàtica a Gibraltar i Londres. Ja formava part del Partit Liberal i va ser diputat a les Corts de Cadis i vocal de la comissió de llibertat d'impremta. Al cap d'un temps escriu una comèdia: "Lo que puede un empleo" (1812), que va ser estranada a Cadis, també va escriure: "La vidua de Padilla" (1814). Va publicar el tractat polític "La revolució actual d'Espanya" (1813). Durant la restauració absolutista de 1814 va ser detingut a Madrid, l'11 de maig de 1814, i va ser desterrat, malalt, a l'illa de La Gomera (Illes Canàries). Al triunfar Rafael del Riego el 1820 va ser lliberat i durant el Trienni liberal va mostrar-se un liberal moderat, per el que va ser dit pastelero i Rosita la pastelera per el setmanari El Zurriago (1821-1823) a causa de les seves numeroses compondendes polítiques.

Va ser diputat a les Corts per Granada (1820-1822), va ingressar a la Societat de l'Anell el 30 de Novembre del 1821, societat partdaria d'una transacció amb la corona i de revisar la Constitució Espanyola de 1812. Secretari de la Diputació permanent a les Corts el (1822-1822), càrrec que va deixar per insults del poble.

Va ser Secretari d'estat del 28 de febrer del 1822 fins el 5 d'agost del mateix any, va dimitir per el fracàs dels fets involucionistes del 7 de juliol. Conseller d'estat (1823-1823). Va emigrar a París i va publicar diverses obres literàries, entre elles: Edipo (1829) i Morayama (1829). A finals del 1831 va tornar a Madrid, i va continuar escrivint. Durant la regència de Maria Cristina de Borbó-Dues Siciílies va buscar el suport del Partit Liberal per a defendre els drets dinàstics durant de minoria d'edat d'Isabel II. Va ser nomenat President del consell de Ministres i Ministre d'estat Espanyol, des del 15 de gener del 1834 fins el 15 de juny de 1835. Va ser diputat per Granada, Segòvia i Oviedo, (1837-1862). Va tornar a estar exiliat novament a París durant la regència de Baldomero Espartero, va ser Ministre d'estat (1844-1846), durant el govern de Narváez. Va ser embaixador de París i de Roma (1848-1849), va tornar a ser Ministre d'estat (1857-1858). Va morir a Madrid, Espanya, el 7 de febrer de 1862, als 74 anys.