D'igual a igual
De Viquipèdia
Les xarxes d'igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), defineix un sistema de comunicació que no té clients ni servidors fixes, sinó una sèrie de nodes que es comporten alhora com clients i com servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica. Aquest model contrasta amb el model client-servidor. Qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible. Converteixen doncs els PCs en uns elements actius que permeten als usuaris intercanviar informació i agrupar capacitat de processament. Fent-ho a més al marge de la World Wide Web. Els nodes poden diferir en configuració local, velocitat de procés, ample de banda i capacitat d'emmagatzematge.
Com que la majoria de PCs no tenen una IP fixa, no poden connectar-se entre si perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. La solució habitual és realitzar una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantindre la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de que disposen els clients. Després d'això, els clients ja tenen una informació sobre la resta de la xarxa i poden intercanviar informació entre ells, ja sense la intervenció dels servidors.
Sol emprar-se per a compartir -legalment o no- textos, sons, imatges i d'altres recursos informàtics de tota classe, els quals es distribueixen la càrrega de forma apropiada entre els nodes. Això permet la distribució massiva de fitxers, en perfecta escalabilitat, sense necessitat d'un servidor central. Per a això els destinataris finals són alhora nodes que col·laboren en els metamissatges de la xarxa i reenvien les dades que reben a d'altres interessats.
Aquesta tecnologia té un gran potencial, perquè, per a la comunicació horitzontal, promou que tothom pugui dir-hi la seva i publicar continguts de forma realment econòmica, trencant el tradicional esquema vertical de comunicació, en què només una minoria privilegiada econòmicament podia permetre's el luxe de fer arribar continguts a tanta gent.
A algunes comunitats privilegiades, però, no els agrada això, i tracten de frenar les xarxes d'igual a igual perquè les consideren una via per a la distribució massiva i il·legal de material protegit per copyright, amb la pretensió d'aconseguir de prohibir-les per així mantenir el tradicional sistema vertical de comunicació, que els beneficia en permetre'ls de controlar la informació que arriba a la gent.
Controvèrsia legal
Gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo, i representen una gran amenaça als models empresarials ja establerts, sobretot per empreses discogràfiques i distribuïdores. Hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P els espera un camí ple de problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb un aspecte fonamental: els milions d'usuaris.
Per evitar ser perseguits per la llei, alguns programes com Aimster (combina missatgeria i intercanvi de fitxers) o IMesh (d'origen israelí), es recolzen en un curiós precepte: el dels límits sobre la copia privada i el fair use. Permetent només l'intercanvi de fitxers entre els buddies (amics) d'un usuari, se situen en aquell límit borrós en el que la llei no està molt clara.
Aimster, a més a més, presenta una paradoxa aparentment irresoluble. Tot el que passa al seu voltant està xifrat. Les discogràfiques no poden saber si els usuaris intercanvien fitxers de música o simplement fotos de l'últim viatge. Provar de saver-ho suposaria trencar el xifrat, violant la Digital Millenium Copyright Act, la mateixa llei que va fer que Napster tanqués.
Altres programes, com Freenet o Gnutella, permeten l'intercanvi entre un número il·limitat d'usuaris, però pel fet de no necessitar d'un servidor central són molt difícils de controlar.
S'ha de tenir en compte que també s'intercanvia gran quantitat d'informació que no està subjecta a drets d'autor, com per exemple distribucions Linux sota la llicència GLP, i que existeixen aplicacions específiques de xarxes P2P directament orientades a aquest tipus de material, com Skype (videoconferència) o Hello, de Picasa (àlbums de fotos personals).
Hi ha més d'un centenar de companyies que treballen actualment en el desenvolupament d'aplicacions que, de moment, no estan subjectes a tanta controvèrsia. Per exemple:
- L'empresa NextPage treballa per desenvolupar eines amb les que col·lectius que fan ús del treball en grup, com els auditors, puguin disposar de documents i fulles de càlcul constantment actualitzades.
- El node de subhastes eBay ha firmat un acord amb Billpoint per elaborar un programa de pagament per targeta de crèdit entre navegants.
- A aquestes se li sumen altres com Thinkstream, OpenCola i moltes més.
