Castell d'Escornalbou
De Viquipèdia
El castell d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir amb castell, situat al antic terme d'Escornalbou (derivat del llatí Cornu Bovis, « el corn del bou »), avui Riudecanyes al Baix Camp.
El castell en la part més antiga és del segle XII, i el relleu que remata l'arc gòtic d'accés al recinte és encara segurament anterior. El castell fou construït sobre les restes d'una fortalesa romana del segle III, que després van ocupar els sarrains al segle VIII, donant-li el nom de Saloquia ("Guaita") i va dependre del valí de Siurana. Fou conquerida per Alfons I el dia de Sant Miquel de 1162, sota el comandament d'Arbert de Castellvell, senyor de Siurana.
Després de l'expulsió dels sarrains, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta de 1153 i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de repoblar el lloc i aixecar al cim un convent de canonges agustins sota obediència de l'església de Tarragona. D'aquesta donació va sorgir la baronia d'Escornalbou (la senyera de la qual fou quartejada de vermell i blanc, és a dir el primer quadre de dalt vermell i el segon blanc, i els de sota al inrevés). Joan de Santboi va impulsar la repoblació i es va fundar el nucli de Segura el 1178 que va ser donat a Joan Guillem de Malagranada, que no va arrelar però encara existia el Segle XVII; i més tard (1195) el nucli de Pradell, avui Pradell de la Teixeta. Es va crear un convent amb església fortificat aprofitant restes romanes. El 1198 l'arquebisbe Ramon de Castellterçol va confirmar la donació i va establir que el prior del convent seria canonge amb veu i vot al capítol de Tarragona. El 1197 Arbert de Castellvell va cedir a Escornalbou la vila de Colldejou, que retenia sense dret. El 1219 els canonges van nomenar prior perpetu a l'arquebisbe Espàrec de la Barca i successors, càrrec que a partir de llavors queda vinculat a la mitra a l'igual que la baronia. L'església fou consagrada el 1240 i en aquesta època la baronia comprenia Colldejou, Vilanova d'Escornalbou, Riudecanyes, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, La Torre de Fontaubella, l'Argentera, Rifà de Peu, la Torre de Rafellí i l'Arbocet, sota l'autoritat d'un batlle general de la baronia amb un tinent de batlle per cada un dels llocs;, i tenia 101,32 kilòmetres quadrats. El 1391 es va maltractar als jueus i es va haver de comprar el perdó reial el 1393, però ja llavors sembla que el convent estava en decadència i quasi be abandonat, i també la població de la baronia va anar minvant.
En la guerra contra Joan II va ser fidel al rei. El 1461 la muralla s'havia enderrocat i va haver de ser reconstruïda. El 1574 ja sols quedava un canonge i l'arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta l'oferí als franciscans i les rendes de la baronia a la universitat de Tarragona. Els franciscans recol·lectes el van ocupar el 1580. El 1646 fou ocupada pels castellans i francesos que van ampliar les velles fortificacions el 1651. El 1654 es va ordenar l'enderroc de les fortificacions. El 1648 el Papa va autoritzar als franciscans observants a fundar un col·legi de missioners (per les colònies americanes), que van triar com a seu Escornalbou. Els recol·lectes van accedir a cedir-lo als observants el 1686. A la guerra de la independència van prendre el partir de l'arxiduc. Després d'això van difondre la religiositat popular sempre en català, destacant en aquesta tasca Francesc Baucells, Josep Cortès (amb l'obra Amoroses veus) i Isidre Febrer (amb el llibret Mina riquíssima dels Tresors de la Divina Gracia).
A la guerra del francès participaren a la lluita contra les tropes napoleòniques i això li va costar un saqueig el gener del 1811. Amb el retorn de Ferran V es van convertir en apòstols del absolutisme. Cap el 1818 es van fer les obres anomenades del Passeig dels Frares, finançades pels Buxó de Reus. El 1822 el govern constitucional va clausurar el convent però els frares van poder retornar al 1823 al retornar l'absolutisme. El 25 de juliol de 1835, després de la cremada de convents a Reus, els franciscans van abandonar Escornalbou on ja no varen retornar al produir-se la desamortització de Mendizábal (1835). Fou després ocupat per forces lliberals i carlines. Fou adquirit al govern pel vicecònsol d'Anglaterra a Tarragona John Bridgman i l'església es va habilitar com a corral i el castell com a casa del pastor. Fou molt malmesa pels conflictes civils i casi destruït amb les guerres carlines. Fou comprada vers el 1910 per Eduard Toda que en va iniciar la seva reconstrucció que va durar fins el 1924. El 1926 el va cedir al Bisbat de Tarragona amb reserva d'usdefruit. El bisbe el va vendre el 1941 a la família reusenca LLopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. El 1979 els Llopis els van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la Generalitat i la diputació provincial que en són les actuals propietàries al 50%.
A l'entrada del conjunt, un relleu emmarca una T que simbolitza l'arquebisbat de Tarragona i la Santa Tecla patrona de la ciutat que en fou la primera posseïdora, no essent pas la T per Toda com generalment es creu.
