Sigmund Freud

De Viquipèdia

Sigmund Freud

Sigmund Freud (6 de maig de 1856 - 23 de setembre de 1939) fou un metge neuròleg austríac (nascut a Freiberg, actual Pribor de Txèquia), que va començar a interessar-se en la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals. Més tard abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria (que actualment es podria anomenar trastorn de conversió segons el DSM-IV) i en la neurosi (actualment reclassificada en diferents denominacions, segons la nosologia psicoanalítica: afeccions psicosomàtiques, neurosi i psicosi).

Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran daltabaix a la Viena del segle XIX i el debat avui en dia encara continua. Les seves idees sovint són discutides i criticades com treballs de literatura i de cultura general, a més del continu debat sobre si és ciència i tractaments mèdics. Com a exemple, en una critica de l'any 2003, els seguidors de Sigmund Freud el van considerar «...un gran científic de la medicina que descobrí importants veritats sobre la psicologia humana...», mentre que d'altres (especialment de camps de la competència com la psiquiatria) el veuen com «...un filòsof visionari que va replantejar la natura humana i ens va ajudar a fer fora tabús, però les seves teories, divulgades com a ciència, ensopegaren en un examen minuciós».

[edita] La seva vida

Sigismund Schlomo Freud va néixer a Freiberg, Moràvia (ara coneguda com Pribor a la República Txeca). Quan encara era un nen la seva família es traslladà a Viena a causa dels disturbis antisemites. El 1877 abreujà el seu nom de Sigismund Schlomo Freud a Sigmund Freud. Els primers anys de Freud són poc coneguts ja que va destruir els seus escrits personals en dues ocasions, la primera vegada al 1885 i de nou al 1907. A més, els seus escrits posteriors varen ser protegits acuradament als Arxius de Sigmund Freud, als que només tenia accés Ernest Jones (el seu biògraf oficial) i uns pocs membres del cercle proper a la psicoanàlisi. El treball de Jeffrey Moussaieff Masson va dur una mica de llum sobre la naturalesa del material ocult.

El 1938, després de l'annexió d'Àustria va marxar Londres (Regne Unit) on es refugià del Tercer Reich. Aquest exili i les repercussions i la política de Hitler, van afectar molt a Freud d'origen jueu en el seu estat d'ànim i en les seves darreres obres. Morí a Londres el 1939.

Anna Freud, filla de Freud, també fou una destacada psicoanalista, particularment en el camp dels nens i el desenvolupament psicològic. Sigmund Freud és l'avi del pintor Lucian Freud i de l'actor i escriptor Clement Freud, i besavi de la periodista Emma Freud, la dissenyadora de moda Bella Freud i del relacions públiques Matthew Freud.

[edita] Les innovacions de Freud

Freud ha innovat en dos camps. Simultàniament, va desenvolupar una teoria de la ment i la conducta humana, i una tècnica terapèutica per a ajudar a persones malaltes mentals. Molta gent afirma estar influenciada per un però no per l'altre camp.

Probablement la contribució més significativa que Freud ha fet al pensament modern es el seu concepte de l'inconscient. Durant el segle XIX el pensament predominant a Occident fou el positivisme, que afirmava que les persones podien acumular coneixements reals sobre si mateixos i del món que els envolta, i exercir control sobre ambdós per mitjà de la raó. Freud, però, suggerí que aquestes afirmacions eren falses, ja que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments, i sovint actuem per raons que no tenen res a veure amb el que pensem. El concepte d'inconscient fou revolucionari i proposava que la ment es dividia en capes o nivells i hi havia pensaments que circulaven «sota la superfície». Els somnis, anomenats «el camí a l'inconscient», proporcionaven el millor exemple de la nostra vida inconscient, i al llibre "La interpretació dels somnis" Freud explicà l'argument de l'existència de l'inconscient i, també, desenvolupà un mètode per a aconseguir l'accés a ell.

El preconscient fou descrit com la capa entre el conscient i l'inconscient, a la qual podem tenir accés amb una mica d'esforç. El terme subconscient és utilitzat popularment, encara que actualment ja no forma part de la terminologia psicoanalítica. Fins i tot, els encara nombrosos seguidors del punt de vista purament positivista i racionalista, inclosos molts que rebutjaven altres elements del treball de Freud, accepten l'afirmació que parteix de que la ment és inconscient, i que les persones sovintment actuen per raons de les que no són conscients.

La repressió té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones sovint experimenten pensaments sentiments que són tan dolorosos que no poden aguantar-ho. Aquests pensaments i sentiments —i els records associats a ells— no poden, segons sostenia Freud, ser expulsats de la ment, però poden ser expulsats del conscient. Llavors arriben a formar part de l'inconscient.

Encara que més tard Freud intentà trobar patrons de repressió entre els seus pacients que esdevinguessin un model general per la ment, observà que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. A més, Freud observà que el procés de la repressió és, en si mateix, un acte no conscient (és a dir, no ocorria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients). Freud va suposar que les repressions de les persones estaven determinades en part pel seu inconscient. En altres paraules, l'inconscient era a la vegada causa i efecte de la repressió.

Freud buscà una explicació de com operava l'inconscient proposant que tenia una particular estructura. Proposà que l'inconscient estava dividit en tres parts: el Jo, l'Alló i el Superjo.

L'Allò representa els processos primigenis del pensament, 
és la força originària o instintiva la qual està destinada
a la supervivència. Pretèn aconseguir allò que volem ara 
i aquí, i està moguda pel principi del plaer (el qual és de    
naturalesa libidinosa i agressiva). A l´Allò no existeix 
la norma (bé i mal).
El Superjo és la part del nostre psiquisme que contraresta
a l'Allò amb pensaments morals i ètics, i sorgeix de la  
interiorització de la norma (bé - mal). 
El Jo és el principi de realiat, i roman entre ambdós
alternant les nostres necessitats primitives i las nostres 
creences ètiques i morals.

Un Jo saludable proporciona l'habilitat per a adaptar-se a la realitat i interactuar amb el món exterior d'una manera que sigui còmode per a l'Allò i el Superjo. En general, l'afirmació de que la ment no és una cosa monolítica i homogènia segueix tenint una enorme influència sobre la gent fora del camp de la psicologia. Malgrat tot, molts han qüestionat o rebutjat aquesta teoria que afirma que la ment està dividida en aquests tres components. Freud estava especialment interessat en la dinàmica relació entre aquestes tres parts de la ment. Argumentà que aquesta relació està influenciada per factors o energies innats, que va anomenar pulsions. Però també explicà com canviava segons el context depenent dels canvis en les relacions socials. Alguns han criticat a Freud per donar molta més importància a un o a un altre d'aquests factors, i molts dels seguidors de Freud s'han concentrat sols en un o en un altre d´ells. En un principi Freud va dir que hi havia un únic motor que portava l´èsser humà a actuar(pulsió). Aquest motor era la sexualitat o Eros( una pulsió sexual), la qual poseiem des del moment del nostre naixement. Després va "rectificar" la seva teoria, afegint al ja esmentat un altre motor, Thanatos (la pulsió de vida i mort).

A la descripció que Freud va fer de la sexualitat incloïa tots els instints reproductors, però la sexualitat no es limitava a això (recordem que segons ell la tenim des que naixem) sino que aquesta representa la búsqueda del plaer (el qual pot ser de molt tipus, per exemple està el plaer oral que es el primer que s´experimenta, i consisteix en que el nen o nena troba plaer a ficar-se coses a la boca). La pulsió de vida i mort representa un instint que ens indueix a tornar a l'estat de calma del que provenim (a la no existència) i està basat en els seus estudis de protozous (llegiu el text "Més enllà del principi de plaer"). Molts han qüestionat les bases científiques d'aquesta afirmació.

Freud també creia que la sexualitat o libido madurava en els individus per mitjà del canvi del seu objectiu. Argumentava que els humans naixen «polimòrficament perversos», en el sentit de que una gran varietat d'objectes poden ser una font de plaer. Després va dir que mentre les persones van desenvolupant-se van fixant-se sobre diferents objectes (o objectius) específics: primer oral (exemplificats pel plaer dels nadons en la lactància), després anal (exemplificat pel plaer dels nens al controlar les seves defecacions) i per últim genital.

Freud digué que llavors els nens passen a una fase a on es fixen en el progenitor del sexe oposat al seu. Freud buscà como encabir aquest patró de desenvolupament en la dinàmica de la ment. Cada fase és una progressió cap a la maduresa sexual, caracteritzada per un fort Jo i l'habilitat per retardar la necessitat de gratificacions (llegiu: "Tres assajos per a una teoria sexual".)

El model psicosexual que desenvolupà Freud ha sigut criticat des de diferents fronts. Alguns han atacat l'afirmació de Freud sobre l'existència d'una sexualitat infantil (i, implícitament, l'expansió que va fer Freud en la noció de sexualitat). Altres han acceptat la noció de sexualitat de Freud, però han argumentat que aquest patró de desenvolupament no és universal, ni necessari en el desenvolupament de la salut mental. En canvi, fan enfasi en seguir endavant en els patrons de les fonts del desenvolupament social i ambiental. Més encara, publiciten que sigui menyspreada o ignorada la dinàmica social de Freud (com a classe de relació).

Freud esperava provar que el seu model, basat en observacions de la classe mitja austríaca, fos universalment vàlid. Va utilitzar la mitologia grega i la etnografia contemporània com a models comparatius. Per a indicar fins a quin punt desitgem l'incest, i com és reprimit aquest desig es va fixar en les tragèdies gregues Èdip (Rei de Sófocles)i Electra. El complex d'Èdip fou descrit com una fase del desenvolupament psicosexual i de la maduresa. També es va fixar en els estudis antropològics de totetisme i argumentà que el totetisme reflectia una costum ritualitzada d'un complex d'Èdip tribal (llegeixi: “Tòtem i Tabú). Encara que molts estudiants d'avui dia estan interessats en reanalitzar el material cultural de Freud, la gran majoria ha rebutjat les seves interpretacions.

Freud esperava que la seva investigació proporcionés una sòlida base científica per al seu mètode terapèutic. L'objectiu de la teràpia freudiana, o psicoanàlisi, era portar al conscient els pensament i sentiments reprimits i així permetre al pacient desenvolupar un Jo més fort. Bàsicament, es tracta de portar els pensaments i sentiments de l'inconscient al conscient induint al pacient a parlar mitjançant l'”associació lliure” i a parlar dels seus somnis. Un altre element important d la psicoanàlisi és la relativa falta d'implicació per part del psicoanalista, per tal que el pacient projecti els seus pensaments i sentiments sobre l'analista. A través d'aquest procés, anomenat transferència, el pacient pot reconstruir i resoldre conflictes reprimits (causants de la seva malaltia), especialment conflictes de la infància amb els seus pares.

És menys conegut l'interès de Freud per la neurologia. Anteriorment va ser investigador de la paràlisi cerebral. Va publicar nombrosos articles mèdics en aquest camp. També va mostrar que la malaltia existia molt abans de que altres investigadors del seu temps tinguessin notícia de la mateixa i la estudiessin. També va suggerir que era erroni que aquesta malaltia que va descriure William Little , cirurgià ortopèdic britànic, tingués com a causa una falta d'oxigen durant el naixement. En canvi, va dir que les complicacions al part són només un símptoma del problema. No va ser fins la dècada de 1980 quan les seves especulacions varen ser confirmades per investigadors més moderns.

Des del punt de vista de la medicina oficial (i, per tant, majoritari) es diria que la teoria i la pràctica freudiana han sigut substituïdes pels descobriments empírics al llarg dels anys. Algunes persones segueixen aprenent, i practicant, la psicoanàlisi freudià tradicional, però la majoria dels psiquiatres rebutgen avui la majoria del treball de Freud per no estar recolzat en evidències científiques i és utilitzat, més aviat, com a inspiració o com a estudi històric. Malgrat que Freud va desenvolupar el seu mètode per al tractament de la neurosi, avui en dia algunes persones busquen en la psicoanàlisi no una cura per a una malaltia, sinó una part del seu procés d'autoconeixement.

En l'àmbit de la psicoanàlisi moderna, Freud és considerat el pare d'aquesta ciència. Les seves teories són constantment actualitzades. Encara que la psicoanàlisi se segueix rebutjant, així com va passar en vida de Freud.