Aixecament de Pasqua

De Viquipèdia

Cartell amb la proclamació de la República Irlandesa el 1916

L'Alçament de Pasqua (en gaèlic Éirí Amach na Cásca)fou una rebel·lió militar fallida que va tenir lloc a Irlanda contra l'autoritat del Regne Unit el dilluns de Pasqua d'abril de 1916. La rebel·lió va constituir el més conegut intent de prendre el control d'Irlanda per part dels republicans per a assolir la independència del Regne Unit. Aquest intent revolucionari republicà es va produir del 24 d'abril al 30 d'abril de 1916, quan parteix dels Voluntaris Irlandesos (braç armat de la Irish Republican Brotherhood o IRB), encapçalats pel mestre i advocat Padraig Pearse, així com el reduït Exèrcit Ciutadà Irlandès de James Connolly van prendre posicions clau de la ciutat de Dublín, on van proclamar la República Independent d'Irlanda. L'esdeveniment sol interpretar-se com el moment clau del procés d'independència irlandesa, encara que també va marcar la divisió entre republicanisme i nacionalisme irlandès, que fins al moment havia acceptat la promesa d'una autonomia limitada sota la Corona britànica, plasmada en la tercera Llei de govern autònom (o Home Rule en anglès), que havia estat aprovada en 1914 i suspesa durant la Primera Guerra Mundial.

[edita] El planejament

El sector més radical i més jove, i els partidaris de la via insurreccional, decidiren no esperar més i que el moment idoni ja havia arribat. Pel novembre del 1914 Roger Casement i Joseph Plunkett (1887-1916) marxaren a Nova York i s’entrevistaren amb John Devoy, cap del Clann na Gael, i aconseguiren suport econòmic de la diàspora irlandesa per a l’aixecament. Seguidament, Casement marxà a Alemanya per tal de formar-hi una brigada irlandesa amb presoners de guerra, però només se n’apuntaren 55 (en total hi havia 200.000 irlandesos al front).

El maig del 1915 es formà el Secret Militar Commitee de l’IRB per tal de dirigir l’alçament. D’antuvi només eren quatre dirigents: el veterà fenià Thomas J. Clarke (1857-1916), Sean Mac Diarmada, Patrick Pearse i Eamon Ceannt (1881-1916), comandant del 4rt batalló dels Voluntaris Irlandesos. L’any següent va admetre tres membres més: el sindicalista James Connolly, Joseph Plunkett i Thomas Mac Donagh (1878-1916). Seán T. O'Kelly fou enviat als EEUU a demanar suport. Tots ells eren relacionats amb l’IRB i la Lliga Gaèlica. Tots ells, llevat Connolly, eren més teòrics i somniadors que no pas revolucionaris professionals.

El factor sorpresa funcionarà perquè només els set membres del comité i alguns pocs dirigents de l’IRB coneixien veritablement els plans, i perquè els anglesos, tot i que sospitaven que se’n preparava alguna, mai no s’ho van prendre seriosament. Malgrat l’oposició d’Eoin Mac Neill, que va profocar que molta gent no s’hi sumés, i de Bulmer Hobson, finalment fou planejat com a unes maniobres i hi participarien uns 1.200 volunteers i 200 ICA mal armats contra 2.500 soldats britànics i alguns voluntaris unionistes.

[edita] Els fets

El 24 d'abril del 1916 (Diada de Pasqua de Resurrecció, Easter Day), diada nacional irlandesa, van fer una desfilada per Dublín i es dirigiren a l’edifici del General Post Office, on 700 d’ells ocuparen l’edifici i Pearse, com a cap visible del govern provisional de la República d’Irlanda (Uachtarán ar Rialtais Shealadaigh na hÉireann) i de L'Exèrcit Republicà Irlandès, va llegir un manifest instant als irlandesos a la revolta. Seguidament ocuparen també l’estació de Westland, Liberty Hall, Trinity College i l'Hotel Shelbourne. Eamon de Valera, nascut als EEUU de pare espanyol i mare irlandesa, i comandant del III Batalló de Dublín, ocupà el molí de farines Boland i controlà la carretera de Dublín a Dun Laoghaire, provocant 234 baixes entre els soldats britànics. Connolly i els membres de l’ICA intentaren prendre el Castell de Dublín, però fou ferit i els rebutjaren. Tanmateix, aconseguí ocupar Four Courts, que cobreix el camí d’accés.

Apart Dublín, només es produïren alçaments a Ashbourn (comtat de Meath), on el V Batalló de la Brigada de Dublín, dirigida per Thomas Ashe, es va enfrontar als RIC, provocant vuit morts i cinc ferits; a Galway, on Liam Mellows (1892-1922) va atacar l’estació d’Oranmore, provocant la mort d’un agutzill i dos ferits; a Castlelyons (comtat de Cork), on la família Kent s’enfrontà al RIC setjada a la seva granja i matà un agutzil; i petites escaramusses a Cork, dirigides per Thomas Mac Curtain, a Dun Dealgan (Dundalk) i Inis Corthaid (Enniscorthy).

Finalment, el 30 d'abril Pearse es va rendir per tal d’evitar més vessaments de sang. En total, van morir 450 irlandesos, 56 ajudant als britànics i 64 insurgents morts a Dublín i altres indrets, entre ells Michael Joseph O'Rahilly (1875-1916), periodista i fundador dels Irish Volunteers, Sean Connolly, germà de James, en acció al City Hall, i Francis Sheehy-Skeffington, assassinat per un oficial britànic; també moriren 130 soldats britànics. Foren ferits 2.614 irlandesos i 383 britànics.

Placa al GPO de Dublín en homenatge als revoltats

[edita] La repressió

L’alçament fou durament criticat pels bisbes i pels partits tradicionals. Això ho va voler aprofitar el governador, Sir John Maxwell, per donar un escarment exemplar que acabés d’un cop per sempre amb el moviment republicà. Foren detingudes unes 2.500 persones, entre elles Arthur Griffith, Eoin Mac Neill i William Cosgrave, que no sols no s’hi havia alçat sinó que fins i tot havien condemnat la revolta. Es dictaren un total de 90 sentències de mort, de les quals se n’executaren setze a la presó de Kilmainham (Dublín): el 3 de maig Patrick Pearse, Thomas Mac Donagh i Tom Clarke, el 4 de maig Joseph Plunkett, Willie Pearse (germà de Padraic), Edward Daly (1891-1916), cunyat de Clarke i Michael O'Hanrahan, el 5 de maig John Mac Bride, el 8 de maig Seán Heuston, Michael Mallin, membre de l’ICA, Cornelius Colbert (1888-1916) i Eamonn Ceannt, i el 12 de maig Seán MacDiarmada (membre de l’IRB que comprà armes als EEUU) i James Connolly. També foren executats Thomas Kent i sir Roger Casement (3 d’agost a Pentonville), penjat de la forca després de ser atrapat en desembarcar a Banna Strand (Ciarraí) en un submarí alemany, que fou tota l’ajuda que va obtenir del kaiser. Finalment, es produïren 1.706 deportacions i 3.500 detencions, entre ells Michael Collins, Arthur Griffith, Eoin Mac Neill, Terence Mac Swiney, Constance Markiewicz, qui es va salvar de l’execució per ser dona, i Eamon de Valera, qui es va salvar del pelotó d’execució per tenir la nacionalitat nord-americana.

Contràriament al que Maxwell havia calculat, les execucions provocaren les protestes de George Bernard Shaw, John Dillon i John Redmont, que les consideraren desmesurades, i després de l’inicial rebuig a la revolta, els afusellats seran considerats màrtirs de la independència irlandesa.